L'urbanisme primitiu encara resta ben evident en l'actual nucli, i alguns dels carrers conservaven, fins a la Guerra Civil, la toponímia medieval. Sens dubte, a primera vista sobta veure un urbanisme tan ben definit al barri vell. Si s'analitza una mica, hom pot comprovar que la planificació urbanística s'organitza, bàsicament, en funció de l'orografia del puig en els seus vessants est i sud. Segons Jaume Martí, l'agrupament urbà inicial es deuria de fer a l'entorn del castell, documentat el 1.094, que coronava el punt més avançat de la terrassa flúvioglacial. Algun autor s'aventura a dir -sense justificar-ho- que la plaça Major, avui de Cabrinetty, seria el recinte intern del castell. La veritat és que semblaria que la població s'inicià en aquesta zona si hom té en compte que l'esmentada plaça hauria de ser, durant molts segles, el centre neuràlgic de la vila, al costat de la qual s'hi assentà el Consolat, la Cort Reial i altres estaments. Lloc de mercat, judicis, control de pesos i mesures on conflueixen, a més, els tres carrers aleshores principals i més llargs (de Querol i de Santa Maria -avui Major-), paral.lels al traçat de la muralla en aquest sector sud, així com el transversal i paral.lel a la muralla del costat est d'en Calva (actualment de les Escoles Pies), té totes les característiques de ser l'embrió urbanístic.

Seria a partir d'aquesta xarxa inicial que s'anà desenvolupant la resta de carrers a mena de quadrícula, tot i no mantenir una perfecta simetria. Després van prenent certa corbatura en funció de la muralla del costat nord. Així s'explicaria el traçat i el nom del carrer de la Lliça, topònim vinculat a la fortificació, posterior als primers, construït després de l'incendi de 1.280, i conegut, actualment, com a carrer Espanya.

Sembla clar que el desenvolupament urbà es féu a partir d'aquell nucli, ja que quan tingué lloc la concessió dels terrenys per construir-hi l'església, el document ja parla d'una població. A més, aquesta quedarà molt desplaçada de la plaça Major (avui de Cabrinetty), a l'extrem nord-oest, a tocar gairebé de la muralla, directament a aquella, a través del carrer que portava el seu nom (Santa Maria, avui carrer Major).

Ara bé, davant la necessitat de poder ubicar les diverses comunitats (mendicants, jueus, altres...), arribades entre la segona meitat del s. XIII i inicis del s. XIV, s'obligà a urbanitzar nous terrenys, en un principi extramurs, a tocar amb la vila vella. Lògicament, sense haver d'encabir-les en lloc ni d'adaptar-se a un terreny complicat, varen poder portar a terme un traçat urbanístic ordenat i en consonància amb les seves necessitats.

Els textos certifiquen l'aixecament d'una "vila nova", a extramurs, annexa a la part de la muralla propera a l'església parroquial Santa Maria i comunicada per una porta. Actualment és la zona compresa entre la rambla de Josep Maria Martí, els carrers de Puigpedrós i de Sant Agustí i la plaça de Barcelona. A més, a partir de 1325 se'n menciona una altra, la "porta del call dels jueus", en els testaments. Les excavacions arqueològiques posaren al descobert un barri de cases ordenades a banda i banda dels carrers, amb la utilització de parets mitjaneres, de forma que la façana i el darrere donen, ambdues, a un d'ells. Les primeres es recolzaren directament en l'antiga muralla. En tot cas, es posà de manifest que el traçat urbanístic de la zona tenia una disposició distinta a la de la vila vella. Aquest nou barri, però, només el trobem citat com a "vila nova" les dues darreres dècades del s. XIII, fet que dóna a entendre'n posterior integració en el conjunt poblacional.

Els murs de l'església franciscana vindrien a tallar les parets d'algunes de les cases i dels carrers de la vila nova, i no es corresponen amb la direcció urbanística existent fins aleshores. Així, doncs, pot dir-se que hi ha clars indicis que aquest fet afectà la població de la vila nova tot provocant un desplaçament dels habitatges vers al nord.

Quelcom allunyat i al costat de l'estany, hom documenta, al segle XIV, un barri format per cases amb colomar i, per tant, relativament importants. Van ser venudes pels jueus rics o pel notari Mateu d'Oliana, un dels més rellevants propietaris del Puigcerdà negociant. No sabem si aquestes coincideixen amb les restes aparegudes, el 1.992, dins l'estany, les quals, segons Jaume Martí, eren cases petites i de factura precària situades al voltant d'una placeta. És segur que l'estany les va colgar a principis de la segona meitat del segle XIII, ja que la primera cita coneguda de l'important dipòsit d'aigua és de 1.260.

Per tant, l'aparença actual del nucli vell de la població és molt semblant a la de l'època medieval, almenys pel que fa al seu traçat original; només puntuals alineacions o petits eixamplaments documentats -com els de l'època de Jaume II de Mallorca- l'han modificada quelcom, però mai substancialment. Sí, en canvi, aquella vila nova ha estat transfigurada totalment, al llarg dels segles, fins a arribar a ser una partida d'horts fins fa pocs anys i, ara, totalment reurbanitzada.

Si bé la població va restar tancada dins de muralles, només amb dos barris perifèrics, com la Baronia i el Pont de Sant Martí almenys fins al 1.880, a partir d'aquesta data va desenvolupar-se clarament un fenomen nou: l'obertura vers a l'estany. Obertura, aquesta, que tot i tenir precedents a l'edat mitjana, és ara quan es desenvolupa amb més força, amb la particularitat, però, que el creixement ve estimulat per famílies barceloneses benestants en fer les seves quintes a l'entorn o les rodalies d'aquell element aqüífer, de tal manera que, a excepció d'unes poques cases, perdurarà força anys un espai d'horts entre la població antiga i la nova urbanització. Amb l'arribada del ferrocarril l'any 1.922, apareix un nou barri, el de l'Estació, el qual ve a ser una continuïtat del de la Baronia a l'altre costat de l'actual avinguda Catalunya, vers al ponent de la població.

Hauria de passar la Guerra Civil i iniciar-se tot el procés immigratori dels anys cinquanta i seixanta, per produir-se un clar fenomen d'obertura més enllà de la frontera psicològica de les antigues muralles, sobretot cap al nord i nord-est i cap a la Baronia, tot descendint el puig, fins a aconseguir una progressiva aproximació del dalt i el baix de la vila, així com la formació d'un nou barri ben identificat com el de la Duana, respectivament. El creixement poblacional, alhora i d'immediat, fa que durant la següent dècada continuï l'evolució urbanística, ara vers el nord-oest, en direcció als horts que aparegueren posteriorment a la desaparició del convent de Sant Agustí.

Seria, però, durant la segona meitat dels vuitanta i inicis dels noranta quan l'eixamplament urbanístic ha estat més gran i en totes les direccions. Coincidint amb el gran moviment immobiliari general, i particular de la Cerdanya, s'han anat ocupant àrees fins fa poc inimaginables o almenys poc expansionades com la urbanització Deulofeu. Amb tot, no sols s'ha anat ocupant lentament, sinó que s'ha vist superada en escreix a la zona nord per damunt de l'estany, a la zona de Can Pedraza, de l'avinguda de Schierbeck i a la zona del Polisportiu, fa pocs dies zona aparentment allunyada del nucli poblacional, així com a la urbanització del Mas d'Amoretes. A través d'un programa d'INCASOL, es va portar a terme l'ocupació d'una gran part del vessant oriental puigcerdanès, la qual cosa ha de permès un notable increment de tot un nou barri que empalma amb el de la Duana.