Tota aquesta fesomia defensiva, hereva, en part, de la de l'edat mitjana, fou molt probablement la que va predominar al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII a causa dels continuats atacs dels francesos i de la inestabilitat produïda pel bandolerisme, molt pronunciat en els dos primers segles. De fet, en llegir qualsevol crònica local, hom s'adona que els dos fets hi arriben a ser, malauradament, la tònica. Molt sovint es tractava de bandidatge o de bregues de desgast, les quals passaven pel segrest de béns, fruits, animals i fins i tot de persones, les quals eren bescanviades per diners o espècies. Hi ha moltes entrades de francesos documentades, entre les quals poden destacar-se les de 1.511, 1.522, 1.542, 1.544, 1.577, 1.583, 1.588, 1.598, 1.639, 1.653, 1.678, 1.707 o 1.793.

De fet, la Cerdanya patí al llarg del temps l'interès francès per controlar la zona catalana, després espanyola, del vessant nord del Pirineu, sobretot per estar estretament vinculat al Rosselló. Si bé aquest important muntanyam senyalava de forma clara els vessants nord i sud, i Cerdanya dins d'aquesta segon, per als francesos no en deixava de ser atractiu el control, ja que els seus tradicionals passos (Perxa i Pimorent) permetien gaudir d'un important eix de comunicació vers l'interior d'Espanya a través de Toses i l'Urgellet, amb la qual cosa es garantia qualsevol atac per sorpresa, així com la seguretat del recentment conquerit Rosselló. A més, la contrada era apta com a graner de cereals i, fins i tot, per fer-hi hivernar forces militars.

Finalment, però, entre el 1.659 i el 1.660 i en el marc del Tractat dels Pirineus, els francesos començaren a aconseguir el desitjat, com era tot el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya. Per a aquesta comarca, la discussió fou llarga, ja que tots hi tenien presents els avantatges a què ja ens hem referit. Hi hagué força discussions entre els comissionats espanyols i francesos. Els darrers arribaren a acceptar de deixar Bellver a Espanya i fins i tot Puigcerdà, mentre es garantiren l'annexió de 33 pobles cerdans, dels quals se salvà Llívia, de formar-ne part, en al.legar Miquel de Salvà, comissionat espanyol, que el tractat parlava de villages o "pobles" i que Llívia no era altra cosa que una "vila" i, per tant, no podia formar part de la zona segregada.

Els francesos, però, pogueren marcar un nou "gol" en introduir-hi una darrera clàusula: mai més no podria fortificar-se aquesta població, cosa que fou mig autojustificada pel Consell d'Aragó en argumentar que els francesos no retindran Llívia i, per tant, la condició de no fortificar Llívia no era important; en qualsevol cas, no calia."Nosaltres estem fortificant Puigcerdà, i el punt més important és que (Puigcerdà) no romangui francesa, perquè és molt important fortificar aquesta plaça per tal de tenir un peu a la plana de la Cerdanya."