Les primeries de segle seguiren una tònica semblant a la de final del segle anterior. Ben aviat, però, diversos fets bèl.lics continuats estroncarien uns anys de pau i progrés. No és menys cert, però, que aniria sorgint una nova consciència política i sindical que va desenvolupar-se en gran mesura i d'acord amb la inèrcia general d'ambdós països.

Al segle XIX, els estats esdevenen molt presents mitjançant els uniformes, que són cada cop més acceptats -policia, militars, duaners, carrabiners, etc.-, com també les formes més radicals, principalment, vinculades a l'Església i a l'ensenyament. Cada costat de la Cerdanya sap que la promoció social passa per la coneixença de les llengües "nacionals" respectives, encara que la llengua quotidiana continuï essent el català. Al costat francès, l'ensenyament de l'escola pública permet a molts cerdans esdevenir funcionaris i a desenvolupar un sentiment republicà i nacionalista francès que tindrà el seu fruit el 1.914, amb l'inici de la Primera Guerra Mundial. Així ho prova el tribut de cerdans o capcinesos morts en aquesta confrontació, la xifra dels quals és extraordinàriament alta si tenim en compte que es tracta de nuclis petits. Del cantó de Sallagosa en moriren 233, mentre que del de Montlluís, 228.

A la llum de les xifres, és lògic entendre que el fet va comprometre fortament més d'un poble, a més d'afectar greument l'agricultura per la manca de mà d'obra. Mentrestant, a la Baixa Cerdanya es continua amb l'agricultura i la indústria. És el moment en què el costat francès determina jugar la carta del turisme tot aprofitant el tren Groc, el qual havia arribat a Montlluís el 1910, i a la Guingueta d'Ix l'any següent.

A Puigcerdà, una potent seu sindical de la CNT, amb 250 afiliats el 1.931 i amb 277 poc després, vindria a marcar enormement aquest període, en fer-se amb el poder el seu cap, Antonio Martín, de renom "El Cojo de Málaga" de tendència àcrata. CNT-FAI es feren fàcilment amb el poder i, ben aviat, el 21 de juliol de 1.936, paralitzaren tothom, fins i tot carrabiners i guàrdies civils tot demostrant -segons Pous i Solé- el seu "furor i fervor destructiu" en cremar tota mena d'objectes, llibres, ornaments, etc. vinculats amb la clerecia. El seu poder passà a ser absolut a la Vila i àdhuc a gran part de la contrada. Destruïts els arxius de la Notaria i del Registre de la Propietat, així com amb atemptats a diversos edificis religiosos, no tardaren a portar a terme un important nombre d'assassinats.
Per un altre costat, es feren força embargaments, requises i col.lectivitzacions tant d'establiments i comptes bancaris, així com de les fàbriques existents, i es creà la Cooperativa Popular, la qual instal.là la seva seu a la plaça de Cabrinetty. Comptava amb 28 seccions, algunes de les quals ocupaven diversos locals del carrer Major.

Aquest poder s'estengué per la comarca. Hi va trobar, però, alguna rèplica, principalment la de Bellver, motiu pel qual Antonio Martín va decidir d'assaltar la població. El seu intent va acabar ben aviat, en ser-hi ferit de mort. A partir d'aquell moment, si bé va continuar l'experiència administrativa de la CNT-FAI, almenys finalitzà l'estat d'angoixa i neguit que es vivia a la part espanyola.
L'any 1931 la Cooperativa La Mútua Puigcerdanesa va emetre monedes d'ús intern de diferents valors: una pesseta, mitja i vint-i-cinc cèntims. Per la seva part, el 1.937 es va fer la darrera emissió de moneda a Puigcerdà.

Així acabava el període més neguitós del present segle, si bé l'entrada de les tropes franquistes i l'establiment del seu règim tampoc no foren planers i benèvols amb tothom, ja que, si bé era lògic que hi poguessin haver empresonaments o represàlies més dràstiques vers alguns dels comandaments anteriors, no deixa de ser veritat que diferents persones que no hi tingueren res a veure també hagueren de pagar, a vegades amb subtilesa, la incorporació d'un fill a les files o als comandaments republicans, com podia ser la negativa a la tarja de racionament pertinent.

Per altra banda, sortosament molts cerdans que passaren abans i ara la frontera tenien parents a l'altre costat de la ratlla i hi pogueren ser emparats. Amb tot, no tothom va córrer la mateixa sort, i molts foren a camps de presoners a França, on les condicions no deixaven de ser molt precàries.

Després de l'arribada de les forces franquistes a Puigcerdà, el 10 de febrer de 1.939, i de la presa de poder a França del mariscal Pétain, el 10 de juliol de 1.940, les dues "Cerdanyes" semblen retrobar-se una mica en el marc d'un entorn polític semblant i en ser separades del món per la voluntat de Madrid, que crea la zona fronterera, i pels alemanys, en instal.lar, el 1.943, la zona reservada pirenaica. Franco, a més, respon amb força trens militars, així com amb la construcció d'una forta línia fortificada coneguda a Cerdanya per "Línea Gutiérrez".

Des del primer de març de 1.946 fins al 10 de febrer de 1.948, la frontera es tanca i provoca un major isolament de cada una de les parts de la Cerdanya. A més, la voluntat dels estats, la presència de les forces militars o polítiques estranyes al país i el Pla Marshall enceten vies econòmiques molt diferents a un i altre costat del riu Raür, de manera que, a partir d'aquests primers anys de les postguerres, la Cerdanya coneix una forta mutació que haurà d'exigir grans esforços per poder ser redreçada.