HÀBITAT I TERRITORI - PÒSTER

 

Un millor coneixement sobre aquest grup fou ampliat per les descobertes arqueològiques realitzades a partir de l’any 1999 a Sant Martí d’Empúries (fase IIa­­­­–IIb), Mas Gusó – Bellcaire (fase II), Mas Castellar de Pontós (fase II), de l’Illa d’en Reixac – Ullastret (fase I) i de Mas Gusó – Bellcaire (fase II), juntament amb la necròpolis de Vilanera. En la majoria d’aquests assentaments ha quedat clar el contacte amb les poblacions fenícies del sud peninsular a la segona meitat del s. VII aC i, el que és més important, la documentació d’unes estructures més sòlides en la concepció de l’hàbitat a Sant Martí d’Empúries, primer impuls protourbà al litoral nord català.

Amb el nous jaciments que presentem podem ampliar la documentació sobre aquest grup amb la presència a l’extrem nord-occidental de la plana d’un important nucli rural i autòcton ­—Pontós-Bàscara— enfront del nucli mercantil de Sant Martí d’Empúries, Vilanera, Mas Gusó, en el període anterior al primer enclavament foceu, així com també documentar una expansió territorial d’aquest grup cultural, més enllà del riu Ter, a l’extrem sud-occidental de la plana, amb l’aportació dels jaciments localitzats a les proximitats de la capital gironina.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

HÀBITAT I TERRITORI - PÒSTER

 

LA FERRADURA (ULLDECONA, MONTSIÀ), 40 ANYS DESPRÉS. PRIMERS RESULTATS DE LA FASE MODERNA D’EXCAVACIONS

 

David GARCIA i RUBERT[10], Isabel MORENO MARTÍNEZ[11], Marta MATEU SAGUÉS[12], Laia FONT VALENTÍN[13], M. Cinta MONTAÑÉS PRÍNCEP, Mariona VALLDEPÉREZ AYXENDRI

 

L’any 1972 J. Maluquer de Motes dirigí l’excavació de l’assentament del primer ferro de la Ferradura (Ulldecona, Montsià). Immediatament, aquells treballs prengueren una notable importància. Els resultats publicats en el seu moment representen encara avui dia una referència ineludible de qualsevol estudi relacionat amb la protohistòria antiga de les Terres de l’Ebre i les del Sénia.

Gairebé quaranta anys després d’aquella única actuació, però, resulta evident la necessitat de revisar aquells treballs i contrastar-los amb les noves dades obtingudes a les excavacions d’assentaments coetanis propers com Sant Jaume, la Moleta del Remei, la Cogula, el Puig de la Misericòrdia, el Puig de la Nau o el Castell d’Ulldecona. Amb aquest objectiu, el GRAP (Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica) de la Universitat de Barcelona va reprendre l’any 2009 els treballs d’excavació d’aquest nucli. En aquest pòster presentem els primers resultats derivats d’aquesta tasca incipient.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

HÀBITAT I TERRITORI - PÒSTER

 

EL POBLAMENT EN EL PLA DE BARCELONA DURANT EL BRONZE FINAL: NOUS ELEMENTS PER A LA SEVA CARACTERITZACIÓ

 

Anna GÓMEZ, Pau ALBERCH, Maria BOFILL, Ferran BORRELL, Ramon BUXÓ, Xavier CLOP, Jordi NADAL, Maria SAÑA, Oriol VICENTE, Miquel MOLIST

 

La implementació i la regularització de l’arqueologia preventiva o de salvament han incrementat de manera molt significativa el registre arqueològic i per tant el coneixement de les ocupacions prehistòriques del pla de Barcelona. A més, en els darrers anys s’ha iniciat el programa Prehistòria de Barcelona, desenvolupat per la UAB i el MHUBA, orientat a la potenciació, la revisió i, si calia, l’estudi de les troballes aïllades del subsòl de Barcelona.

En el present treball, centrat en el període del bronze final, es presentaran de manera detallada l’estudi de les restes procedents de diferents jaciments, entre els quals destaca, per l’abundància del registre, l’assentament de la caserna de Sant Pau del Camp, però s’inclouen a més restes procedents de possibles assentaments de la zona del Raval, restes del carrer de Reina Amàlia, de la zona de Montjuïc o de les àrees més septentrionals (Horta–Guinardó).

Les ceràmiques són, com passa sovint, les restes més recuperades, però a més s’han intentat estudiar tots els altres tipus de materials que hi estan associats i s’han ampliat de manera significativa els camps analítics i, així, les dades disponibles.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

HÀBITAT I TERRITORI - PÒSTER

 

ESTRUCTURES DEL BRONZE FINAL – PRIMERA EDAT DEL FERRO AL NUCLI URBÀ DE MONTMELÓ (VALLÈS ORIENTAL)

 

Gemma IBARS PEREZ[14]

 

Durant la intervenció arqueològica preventiva de les obres que duia a terme l’Ajuntament de Montmeló al nucli urbà del municipi entre els anys 2008 i 2010 van sortir a la llum un conjunt d’estructures corresponents a un jaciment inèdit fins aleshores i al qual es va posar el nom de Jaciment Prehistòric dels Carrers Balmes, Doctor Robert i García Lorca. Aquestes estructures pertanyen a dos períodes d’ocupació diferents, un primer moment datat en el neolític final fàcies Véraza i un segon datat en el bronze final – primera edat del ferro.

La importància d’aquest nou jaciment rau en el fet que fins al moment la constància de presència humana en aquestes cronologies al municipi de Montmeló es reduïa a troballes fortuïtes i descontextualitzades de fragments ceràmics. Ara, però, amb el descobriment d’aquestes noves restes es pot confirmar l’existència d’un assentament.

El que s’exposarà principalment serà una presentació i descripció de les estructures del bronze final – primera edat del ferro, consistents en una sitja i conjunts de forats de pal i petits retalls. També farem menció del conjunt d’estructures del neolític final fàcies Véraza, format per una petita cubeta, una estructura de combustió i una fossa de grans dimensions. Finalment es farà una petita contextualització del jaciment dins del municipi i de la comarca.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

HÀBITAT I TERRITORI - PÒSTER

 

UTILITZACIÓ DE LES COVES DEL MASSÍS DE L’ALTA GARROTXA PER A L’EMMAGATZEMATGE DURANT EL BRONZE FINAL. EL CAS DELS ERMITONS (SALES DE LLIERCA)

 

Julià MAROTO[15], David ORTEGA[16]

 

La cova dels Ermitons, a Sadernes (Sales de Llierca, Garrotxa), es troba a l’interior del massís calcari de l’Alta Garrotxa, que forma part del Pirineu Mediterrani. Voltada d’un paisatge extremadament abrupte, el seu accés té lloc a partir de la vall del Llierca.

Les excavacions que portaren a terme Ana M. Muñoz i M. Lluïsa Pericot els anys 1970 i 1971 evidenciaren una ocupació del bronze final amb la presència de diferents fosses (l’estrat II del reompliment). Les excavacions actuals han posat al descobert dues noves fosses, una de les quals, per les seves grans dimensions i morfologia, s’ha de considerar una sitja.

La troballa d’aquesta sitja confirma que la utilització de la cova durant el bronze final seria per a l’emmagatzematge de granes, interpretació que es podria extrapolar a altres coves properes del mateix massís amb presència de materials del mateix període: la de les Monges i la 120, que també són de molt difícil accés i que igualment estan allunyades de les planes potencialment aptes per al correu i l’hàbitat estable. Aquesta conducta ja s’havia documentat per al neolític antic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

HÀBITAT I TERRITORI - PÒSTER

 

L’ESQUERDA ABANS DEL PERÍODE IBÈRIC PLE: DEL BRONZE FINAL A L’IBÈRIC ANTIC. PRIMERES HIPÒTESIS

 

Montserrat DE ROCAFIGUERA ESPONA, Imma OLLICH i CASTANYER, Maria OCAÑA i SUBIRANA

 

L’oppidum ibèric de l’Esquerda (Roda de Ter, Osona) és ben conegut a partir del període ibèric ple. En les darreres campanyes, però, han anat apareixent evidències disperses de les etapes d’ocupació anteriors. Especialment per les restes materials trobades, ceràmiques a mà, brunyides, amb decoracions pentinades i vores bisellades, sempre s’havia pensat que la fortalesa ibèrica s’assentava directament sobre un poblat del bronze final (s. X-VIII aC). Ara bé, l’aparició d’algunes estructures constructives anteriors a la fortalesa i una datació de carboni 14 permeten plantejar la hipòtesi d’una fase ibèrica antiga al jaciment, anterior a la construcció de l’oppidum fins ara conegut.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ESTRUCTURES FUNERÀRIES I ANTROPOLOGIA

ESTRUCTURES FUNERÀRIES I ANTROPOLOGIA - PONÈNCIA

 

REVISANT VELLS PARADIGMES. DIFUNTS, TOMBES I PAISATGES FUNERARIS AL FINAL DE L’EDAT DEL BRONZE I AL PRINCIPI DE L’EDAT DEL FERRO AL NORD-EST PENINSULAR

 

F. Javier LÓPEZ-CACHERO[17]

 

La cremació dels cossos esdevindrà al final de l’edat del bronze el ritual funerari gairebé exclusiu arreu de Catalunya. Paral·lelament, les necròpolis d’incineració, com a lloc on es dipositaran les despulles, es generalitzaran considerablement a tot el territori. Tot i així, les diferències observades en la construcció de les tombes i, de fet, en el desenvolupament de la totalitat del ritual funerari resten molt lluny de ser pràctiques homogènies, fins i tot en el cas d’una mateixa necròpolis. Tot sembla indicar, doncs, que el ritual és una pràctica força dinàmica que canvia en el temps i en l’espai com a conseqüència de les mateixes transformacions que patiran les comunitats al llarg de la primera meitat del primer mil·lenni cal aC.

En aquest treball exposarem l’estat actual de les investigacions sobre les necròpolis d’incineració catalanes. En primer lloc analitzarem la qualitat i la quantitat de les dades disponibles, darrerament molt millorades gràcies a les últimes intervencions realitzades arreu del territori. En segon lloc valorarem la problemàtica cronològica a partir de les datacions de radiocarboni i de les seriacions de materials avui disponibles. A continuació establirem i definirem els diferents grups territorials i aprofundirem en les seves diferències i similituds. L’anàlisi global de la gestualitat funerària, és a dir, des de la cremació del cos fins a la sepultura de les restes humanes i des de l’aparició d’objectes d’acompanyament fins als rituals posteriors a la clausura de la tomba, esdevindrà l’eix fonamental del nostre discurs. Per concloure profunditzarem en l’organització interna de les necròpolis, en la seva relació amb els hàbitats i en la seva significació dins del context territorial local i regional.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ESTRUCTURES FUNERÀRIES I ANTROPOLOGIA - COMUNICACIÓ

 

DE L'ARME EN BRONZE A L'ARME EN FER DANS LES PYRENEES MEDITERRANEENNES: L'ENSEIGNEMENT DES TOMBES DE LA FIN DE L'ÂGE DU BRONZE ET DU PREMIER ÂGE DU FER

 

Bernard DEDET[18], Georges MARCHAND[19]

 

Les sites des contrées orientales des Pyrénées permettent d'évaluer concrètement l'armement dans un secteur géographiquement limité et culturellement homogène, de la fin de l'Âge du Bronze et du premier Âge du Fer. En reprenant les nombreuses découvertes régionales, anciennes mais souvent lacunaires, ou récentes et plus riches d'enseignements, un panorama est proposé, qui permet d'établir la répartition chronologique et la classification des armes attestées des Corbières à l'Ampourdan, et d’ébaucher une évolution des types. Dans les tombes, en particulier, on passe d'une présence discrète et élémentaire de quelques pointes de flèches à la transition Bronze-Fer, à des équipements beaucoup plus composites durant le premier Âge du Fer. Cette évolution ne traduit cependant pas un mouvement de grande ampleur, le nombre de ces tombes restant très modeste jusqu’à la fin du VII^e s. av. J.-C. mais aussi au siècle suivant, même s’il est en nette augmentation, à l'instar des régions voisines. Ces armes offrent aussi un reflet de la place de ceux qui les portent dans une société où, parallèlement, l’évolution des pratiques funéraires s’accompagne d’une apparente hiérarchisation des sépultures. Ces dernières nous renseignent également sur les liens entre l'arme et son possesseur, liens peut-être différents selon qu'il s'agit de bronze qui, aisément refondu retourne à l’anonymat, ou de fer qui, difficilement transformable, conserve l’empreinte de son propriétaire.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ESTRUCTURES FUNERÀRIES I ANTROPOLOGIA - COMUNICACIÓ

 

CARACTERITZACIÓ FUNERÀRIA A GIRONA EN EL PERÍODE BRONZE FINAL – FERRO

 

Bibiana AGUSTÍ i FARJAS, Dolors CODINA i REINA, Antònia DÍAZ CARVAJAL

 

A partir dels resultats de diversos estudis antropològics elaborats sobre materials funeraris d’incineracions es presenta un document que els recopila i analitza per tal de valorar-ne diferents aspectes.

D’una banda es valoren els aspectes formals referents a la localització topogràfica, la tipologia estructural i la ritual, posant-los en relació a la casuística d’altres tractaments rituals contemporanis. D’una altra banda es reflexiona sobre el procediment d’excavació i estudi de restes humanes utilitzat, així com l’articulació dels resultats de les diferents mostres estudiades. Amb aquests elements contribuïm a avaluar l’aportació antropològica a la panoràmica funerària del moment de transició entre bronze final i l’edat del ferro.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ESTRUCTURES FUNERÀRIES I ANTROPOLOGIA - COMUNICACIÓ

 

La nécropole protohistorique de Negabous (Perpignan, Pyrénées-Orientales): Premières données pour une approche chrono-typologique

 

Assumpció TOLEDO i MUR[20]

 

La nécropole protohistorique de Negabous, fouillée en 2008, a mis au jour 300 tombes d’incinération ayant fourni environ 900 vases. Les dépôts funéraires de cette nécropole témoignent d’une durée d’utilisation allant du IX^e au VII^e siècle avant J.-C. À ce jour, le traitement et l’inventaire des vases étant en cours, nous souhaitons présenter au Colloque de Puigcerdà un certain nombre d’ensembles caractérisant les deux grandes phases de la nécropole, le Bronze Final et le Premier Fer, qui la rattachent au contexte régional catalano-languedocien. Mais par-dessus tout, nous souhaitons présenter à la communauté scientifique certains ensembles de la dernière phase de la nécropole (VII^e s. av. J.-C.) comportant des vases identifiés pour la première fois dans ce contexte régional. Il s’agit de vases peints au graphite et de vases dont l’association de motifs repoussés et incisés rappelle la vaisselle métallique.

Au moins un vase orné de motifs géométriques réalisés avec une peinture métallescente fait partie du dépôt funéraire de l’une des tombes à incinération du Premier âge du Fer de la nécropole de Negabous (Perpignan, Pyrénées-Orientales). Il s’agit d’un vase ouvert avec un fond ombiliqué en forme de losange. L’intérieur du réceptacle présente quatre panneaux : deux avec des motifs de damier, deux autres avec des losanges. Cette forme de céramique ouverte, associant un décor graphité et un losange repoussé au fond est, à ce jour, inédite. L’ensemble de la tombe est à dater du VII^e siècle avant J.-C. Sa présence précède de presque deux siècles le vase graphité de l’habitat du Cayla de Mailhac. Les vases de Mailhac et de Negabous sont les deux exemples connus à ce jour, situés le plus au sud et le plus près de la Méditerranée. Ils sont témoins d’un axe d’échanges transversal entre le Centre-Ouest atlantique et la Méditerranée.

Le fond ombiliqué en forme de losange se retrouve sur sept autres vases ouverts. Dans quatre cas, l’intérieur du vase présente une association de plusieurs losanges emboîtés incisés. L’intérieur des trois autres vases montre un ou plusieurs losanges emboîtés et, à leurs extrémités, un bouton ovale. Ce sont ces trois derniers vases qui rappellent les formes et les motifs décoratifs de la vaisselle métallique (en bronze, mais également en or ou en argent) du premier âge du Fer en Europe Occidentale. À ce jour, nous ne connaissons pas d’autres exemples de ce type de vase dans le contexte régional.

ESTRUCTURES FUNERÀRIES I ANTROPOLOGIA - COMUNICACIÓ

 

 

DUES NOVES NECRÒPOLIS TUMULÀRIES DEL BRONZE FINAL-FERRO INICIAL A L’ALT EMPORDÀ

 

Enric CARRERAS¹, Josep TARRÚS[21]

 

La necròpolis tumulària del Mas Baleta-III (la Jonquera), adossada a un recinte megalític calcolític, es va descobrir l’any 1986, però no va ser objecte d’una excavació fins als anys 2005-2006. Cal destacar-hi la tomba núm. 3, que es va trobar en força bon estat. Al loculum s’hi va recuperar una urna ovoïdal amb tapadora, que contenia, a més d’alguns ossos humans cremats,  tres puntes de sageta de bronze i un ganivet de ferro.

Més recentment, aquest any 2011, hem visitat un jaciment amb diversos cercles voltats de lloses clavades al paratge de les Mosqueres, prop de Sant Genís de Baussitges (Espolla). Pensem que podria tractar-se d’una nova necròpolis tumulària d’aquesta mateixa època.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ESTRUCTURES FUNERÀRIES I ANTROPOLOGIA - COMUNICACIÓ

 

NOVES APORTACIONS A LA NECRÒPOLI DE MIANES (AMPOSTA – SANTA BÀRBARA – TORTOSA), MONTSIÀ – BAIX EBRE

 

Margarida GENERA i MONELLS, Magdalena BARRIL VICENTE

 

Aquest paratge, tot i ser conegut per la bibliografia científica com la necròpoli d’època ibèrica de Mianes, es tracta en realitat d’un jaciment molt més complex que hem d’adscriure a un període cronocultural més ampli.

En el marc del present col·loqui ens proposem revisar alguns materials, alguns dels quals encara inèdits, provinents de diferents intervencions d’urgència realitzades entre els anys 1984 i 1985, que juntament amb altres d’antigues excavacions ens permeten identificar una fase d’ocupació preibèrica, en un territori especialment interessant, sobretot per la seva situació geoestratègica a les goles de l’Ebre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ESTRUCTURES FUNERÀRIES I ANTROPOLOGIA - PÒSTER

 

RITUAL FUNERARIO DE LA PRIMERA EDAD DEL HIERRO EN EL TÚMULO 1 DEL CABEZO DEL CASCARUJO (ALCAÑIZ, BAJO ARAGÓN). NECRÓPOLIS V

 

Raúl BALSERA MORAÑO, Jesús BERMEJO TIRADO, Luis FATÁS FERNÁNDEZ, Rafel JORNET i NIELLA, Samuel SARDÀ i SEUMA

 

Presentamos un póster de los datos obtenidos en la intervención de la agrupación tumular nº V del complejo arqueológico del Cabezo del Cascarujo (Alcañiz, Bajo Aragón, Teruel) centrándonos en las evidencias arqueológicas procedentes del Túmulo 1 que se han datado dentro de la Primera Edad del Hierro.

La secuencia estratigráfica documentada en esta estructura permite tratar con excepcional detalle el ritual funerario practicado en este tipo de tumba monumentalizada que, en el caso de este túmulo, ha alcanzado un diámetro superior a los 7 mts. y una altura de 1.25 mts.

En primer lugar, abordamos la descripción de la arquitectura del túmulo como parte previa, pero también integrante, de la práctica funeraria. Los paralelos que se conocen en el área tumular bajoaragonesa muestran una repetición en la posición y orientación de sus elementos fundamentales que permiten describir su arquitectura como claramente ritualizada.

En segundo lugar tratamos las acciones de carácter ritual que se habrían realizado extra túmulo, es decir, con anterioridad a la introducción de los restos incinerados en la urna que apareció dentro de la cista excéntrica y que han podido distinguirse a través del estudio antropológico de los restos óseos.

Reconstruimos en tercer lugar el proceso funerario practicado dentro de la cista principal y que finaliza con el sellado de su acceso por medio de un murete. Damos a conocer también los restos cerámicos recuperados en una pequeña cista secundaria, sin paralelos en contextos funerarios, y que plantea la posibilidad de que en ella se realizaran también prácticas de ofrecimiento u otro tipo de acción ritual.

Valoramos por último las alteraciones posdeposicionales que ha sufrido todo el conjunto.

 

ESTRUCTURES FUNERÀRIES I ANTROPOLOGIA - PÒSTER

 

ASSOCIACIÓ INTEGRADA ENTRE LES FORMES I ELS USOS SOCIALS DE LES URNES DE LA NECRÓPOLIS D’INCINERACIÓ DEL PI DE LA LLIURA (VIDRERES, SELVA)

 

Joaquín GARCIA DEL RIO[22], Enriqueta PONS BRUN¹

 

L’estudi morfològic de les urnes de la població enterrada al Pi de la Lliura ha documentat no solament els límits territorials i la cronologia d’aquesta població, sinó també la presència repetida de dues formes d’urnes: la forma 1, de forma senzilla, de mides mitjanes i decoració discreta, i la forma 2, més complexa, amb decoració més barroca i de més gran capacitat (Pons & Solés 2008). L’anàlisi de les pastes d’algunes urnes i tapadores seleccionades ha diferenciat dos tipus de fabricació diferents i aquesta dualitat està força d’acord amb les formes documentades (Clop 2008, in Pons & Solés). Així mateix, l’estudi antropològic ha documentat un nombre important d’individus infantils enterrats, que sumats amb els subadults representen el 60% de la població estudiada (Subirà et al. ep).

L’anàlisi integrat de tot aquest registre material, que inclou aixovar i restes de l’ús del combustible, mostra diferents estaments socials de la població enterrada, enfocada especialment en l’edat dels individus (Garcia del Rio 2008). Les urnes del tipus 1 són utilitzades per enterrar les restes d’infantils i subadults i les urnes tipus 2 sobretot a adults. Hi ha el cas d’un enterrament doble, amb urnes de tipus 2, més petites que la norma, que pertanyen a dos subadults.

L’ús del combustible també és diferent entre el dels individus infantils (més diversitat i del tipus arbustiu) i els adults (més arbori) (Piqué & Mensua ep).

L’escassetat d’aixovar metàl·lic —navalles i agulles de cap enrotllat— (Subirà et al. ep) i del nombre de vasos d’acompanyament són poc indicatius per diferenciar altres nivells d’estament social com poden ser el gènere o el poder, però també s’han trobat majoritàriament en tombes d’adults.

 

Bibliografia:

J. Garcia del Rio 2008, Estudios sobre la ceràmica de la necrópolis de incineración del Pi de la Lliura, Vidreres, La Selva-Girona, treball de recerca per la UAB. Inèdit.

E. Pons i Brun, A. Solés i Coll, 2008, La necròpolis d’incineració del Pi de la Lliura-Vidreres, ara fa 3000 anys, Ajuntament de Vidreres 2 (amb col·laboració).

R. Piqué i C. Mensua, ep. El combustible en el ritual funerari del bronze final-primera edat del ferro: les necròpolis del nord-est peninsular, in Les necròpolis d’incineració entre l’Ebre i el Tíber, Taula Rodona Internacional

E. Subirà, M.C. Rovira, J. Ruíz i E. Pons, ep. La necròpolis d’incineració del Pi de la Lliura (Vidreres, Girona): una aproximació demogràfica, in Les necròpolis d’incineració entre l’Ebre i el Tíber, Taula Rodona Internacional

ESTRUCTURES FUNERÀRIES I ANTROPOLOGIA - PÒSTER

 

 

ALGUNS EXEMPLES DE POTENCIALS CONJUNTS FUNERARIS TUMULARS A CERDANYA

 

Oriol MERCADAL, Sara ALIAGA, Lluís VIDAL†, Carme VILA, Mia BOTEY

 

Al llarg de les darreres dues dècades, la recerca efectuada en paral·lel per part de professionals establerts a la comarca i d’estudiosos de l’arqueologia forans ha donat com a resultat la troballa de diversos conjunts tumulars que podrien correspondre a necròpolis datades dins del període que ens ocupa.

No obstant això, en alguns casos cal acceptar-los amb una certa reserva, atesa la dificultat que implica diferenciar-los d’altres estructures sense una intervenció arqueòlogica prospectiva, sobretot per tractar-se d’un medi en què les pràctiques agroramaderes ha estat permanents i continuades des de la prehistòria, i les estructures que s’hi relacionen, com les cabanes de pastor, els despedregaments de camps o els afitaments de propietats i termes, sovint resulten molt similars als túmuls esmentats.

Tant la tipologia estructural com les dimensions que presenten els suposats túmuls funeraris resulta diversa, així com també ho són els espais on es troben integrats pel que fa a l’orografia, l’altitud, el sòl i la litologia entre altres característiques mediambientals i factors condicionants en relació a la seva construcció. Alguns també presenten pedres dretes clavades al bell mig o a prop seu, algunes de les quals sens dubte col·locades (o reposades) en època més o menys recent, tot actuant de termeneres.

Aquesta documentació de potencials necròpolis del període resulta d’un alt interès per a la Cerdanya, atès el buit existent, en tant que desconeixem totalment les estructures d’incineració del moment; malgrat haver-se trobat urnes suposadament emprades per a tal fi. L’estructura més antiga localitzada in situ fins ara només es remunta a l’alt imperi romà.

El nostre desig és que aquesta presentació serveixi per donar a conèixer aquests conjunts i esperonar els investigadors a recercar un període tan mal conegut a la nostra contrada, el qual només està representat en forma de troballes ceràmiques i metàl·liques, sovint descontextualitzades, en caus granítics i coves d’habitació i/o enterrament.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PALEOAMBIENT

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PALEOAMBIENT - PONÈNCIA

 

L’ÂGE DU BRONZE: UNE ÉTAPE FONDAMENTALE DANS L’HISTOIRE DE L’ANTHROPISATION DU MASSIF PYRÉNÉEN. UNE LECTURE PALÉOENVIRONNEMENTALE

 

Didier GALOP¹, Damien RIUS[23]

 

Au cours des dix dernières années de nombreux programmes de recherches interdisciplinaires destinés à documenter les co-évolutions environnement-sociétés se sont développés sur le versant nord des Pyrénées des montagnes basques jusqu’aux zones méditerranéennes. Ces programmes qui font une large place à l’étude des paléoenvironnements ont favorisés l’émergence de nouvelles approches et l’utilisation de nouveaux bio-indicateurs dans le but de reconstituer plus précisément l’impact des sociétés humaines sur l’environnement pyrénéen ou d’en préciser les modalités. Ainsi, avons-nous vu apparaître une multiplication des recherches associant à l’étude –classique- des pollens fossiles, celle des particules carbonisés contenus dans les registres sédimentaires permettant d’approcher l’histoire des incendies ; celle très novatrice des microfossiles non polliniques (ascospores de champignons, algues,…) utilisée pour reconstruire finement l’histoire du pastoralisme ou bien encore des études géochimiques permettant de mettre en évidence les dépositions parfois anciennes de contaminants atmosphériques liées aux activités minières ou métallurgiques.

Tous ces travaux concourent désormais à affiner notre vision des processus d’anthropisation de la montagne et des hautes altitudes en particulier, en renouvelant en particulier notre connaissance des  rythmes d’anthropisations. Dans cette histoire complexe et non linéaire retracée par les disciplines du paléoenvironnement, la période protohistorique et tout particulièrement l’âge du Bronze apparaît comme une étape déterminante, sinon fondamentale, dans l’histoire de l’environnement et de la construction sociales des territoires pyrénéens.

 

 

 

 

 

 

PALEOAMBIENT - PONÈNCIA

 

PALEOAMBIENT I APROFITAMENT DE RECURSOS FORESTALS A LA TRANSICIÓ DEL BRONZE FINAL A LA PRIMERA EDAT DEL FERRO

 

Raquel PIQUÉ[24]

 

Els paisatges forestals durant el primer mil·lenni ANE foren objecte d’una explotació continuada per a l’obtenció de recursos llenyosos. A la pressió tradicional a què eren sotmeses les masses forestals per a l’obtenció de fusta i llenya per als àmbits domèstics s’afegeix, a mitjan primer mil·lenni ANE, l’ús de la fusta en els rituals funeraris d’incineració i la metal·lúrgia del ferro. En aquest treball presentem i discutim les dades sobre l’aprofitament del combustible vegetal durant el primer mil·lenni ANE a les comarques del vessant sud del Pirineu i discutim els canvis en les espècies explotades. Es confronten les dades antracològiques amb les dades pol·líniques per determinar les transformacions que patiren els paisatges forestals i les seves causes, S’analitzen així mateix els canvis en els patrons d’aprofitament dels combustibles en relació a les noves necessitats socials.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PALEOAMBIENT - COMUNICACIÓ

 

APROFITAMENT DEL COMBUSTIBLE I TRANSFORMACIÓ DEL PAISATGE A LA PLANA OCCIDENTAL DE CATALUNYA (DURANT LA PRIMERA MEITAT DEL PRIMER MIL·LENNI AC)

 

Sílvia VILA MOREIRAS

 

La plana occidental catalana forma un conjunt biogreogràfic ben definit, fet que en facilita l'estudi territorial. Per una banda forma part geològicament de la gran unitat morfoestructural que és la conca de l’Ebre, una extensa conca sedimentària de forma triangular, configurada durant el terciari i delimitada al nord pel Pirineu i al sud-oest per la Serralada Prelitoral. I per l’altra correspon fisiogràficament al territori sicòric i està solcada pels rius Segre i Cinca i els seus afluents.

Aquesta plana ha estat un territori amb una forta explotació forestal accentuada en els darrers mil·lennis, cosa que ha suposat una important modificació del paisatge vegetal. Caracteritzar aquesta explotació des dels inicis de la producció agrícola és d’importància primordial per inferir en la relació de les poblacions que habitaven la plana amb el seu entorn.

Considerant que la història forestal té el seu punt de partida en temps remots, l’objectiu principal que es pretén elaborar aquí és l’evolució dels boscos de la plana occidental en funció de les societats humanes indígenes durant la primera meitat del primer mil·lenni aC i l’ús que n’han fet. Per realitzar això, la disciplina en la qual ens em centrat ha estat l’antracologia, la qual estudia els carbons a través de les societats de l’època. Per poder estudiar la transició de l’aprofitament del combustible i la transformació del passat en el marc cronològic esmentat, s’ha elaborat una síntesi de tots els estudis antracològics existents fins al moment, la qual ens ha permès obtenir aquesta visió transitòria.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

BIOARQUEOLOGIA I

(carpologia)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

BIOARQUEOLOGIA - PONÈNCIA

 

CONREUS I AGRICULTURA DURANT EL BRONZE FINAL I LA PRIMERA EDAT DEL FERRO AL MEDITERRANI NORD-OCCIDENTAL

 

Natàlia ALONSO[25], Laurent BOUBY[26]

 

Els conreus són un punt clau per conèixer l’organització socioeconòmica de les poblacions productores d'aliments de l'edat del bronze i de l'edat del ferro del Mediterrani nord-occidental. Si observem les dades de què disposem actualment a partir dels estudis arqueobotànics de llavors i de fruits realitzats a Catalunya i al sud de França podem observar una certa estabilitat quant a la representació dels diversos tipus de conreus (cereals, lleguminoses, fruiters i lli).

Les poblacions d’aquesta zona durant l’edat del bronze exploten una important diversitat de conreus, principalment anuals: cereals de cicle llarg (blats nus, pisana i ordi vestit),  cereals de cicle curt (mills), lleguminoses, plantes de tipus artesanal (com el lli), als quals cal afegir també la possibilitat de l’aprofitament d’alguns fruiters, com la figuera, la vinya o l’olivera, que podria anar una mica més enllà de la simple recol·lecció. L’agricultura presenta algunes innovacions durant aquesta època, com és el desenvolupament dels mills i l’arribada d’un nou blat vestit, l’espelta.

Durant la primera edat del ferro els recursos són relativament similars, però amb la novetat de la introducció de la viticultura, principalment a la Catalunya oriental, cosa que suposa la ruptura del ritme agrari basat en l’obtenció immediata de rendiments. Al Llenguadoc, almenys a la zona costanera, la viticultura es desenvolupa si més no des del s. V aC. És ben sabut que els fruiters domèstics són espècies de rendiment ajornat, per als que cal una inversió de treball molt elevada (de diversos anys segons l’espècie) per obtenir els primers productes. Cal considerar, a més, que l’arboricultura suposa un arrelament definitiu al territori a causa de la permanència dels camps de conreu. La qüestió és, doncs, si és la mateixa dinàmica indígena de l’agricultura de l’edat del bronze la que porta al conreu i a la posterior domesticació d’aquestes espècies o serà la influència del món colonial mediterrani la que portarà a la domesticació d’aquests fruiters. Malgrat que no hi ha dades suficients, les recerques actuals no descarten una possibilitat de desenvolupament local de l’arboricultura, esperonat a la primera edat del ferro pels contactes colonials.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

BIOARQUEOLOGIA II

(arqueozoologia)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

BIOARQUEOLOGIA II - PONÈNCIA

 

PRÀCTIQUES RAMADERES DURANT LA TRANSICIÓ BRONZE FINAL–1a EDAT DEL FERRO EN EL PIRINEU ORIENTAL

 

Lídia COLOMINAS[27], Maria SAÑA¹

 

La dinàmica de poblament i les pautes d’explotació del territori documentades a les dues vessants de la franja transpirinenca durant la transició del segon al primer mil·lenni ANE es venen relacionant històricament amb la practica d’una ramaderia centrada en el pastoralisme (Rendu, 2003; Harfouche, 2005; Palet et al., 2006; Augé et al., 2008). 

S’analitza en aquesta comunicació l’abast i limitacions d’aquests models explicatius a partir de l’avaluació exhaustiva i sistemàtica de les dades arqueozoològiques disponibles corresponents a jaciments del bronze final i de la primera edat del ferro localitzats a l’actual Catalunya i sud de França.

L’avaluació integrada de tots aquests conjunts faunístics ha permès establir quines eren les estratègies de gestió ramaderes implementades durant aquest interval temporal i resseguir la seva variabilitat espacial a les dues vessants del Pirineu Oriental, incidint en els punts de coincidència i divergència i les seves probables causes.

Es posa especial atenció en el paper que pogueren tenir les estratègies econòmiques bassades en la mobilitat dels ramats d’animals domèstics en la configuració de la trama de relacions socials establertes entre les comunitats que habitaven a les zones pirinenques i àrees veïnes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

BIOARQUEOLOGIA II - COMUNICACIÓ

 

LA VISIBILITAT DEL CAVALL EN EL REGISTRE ARQUEOLÒGIC DEL NE PENINSULAR DURANT LA EDAT DEL BRONZE I LA PRIMERA EDAT DEL FERRO. L’EXEMPLE DE CAN ROQUETA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

 

Silvia ALBIZURI[28]

 

Un dels trets definidors de l’economia de les poblacions d’Europa Occidental durant el final de l'edat del bronze i la primera edat del ferro és, sens dubte, l’adopció del cavall domèstic com a eina de treball i prestigi. Aquest animal suposarà un autèntic avenç en el transport lleuger.

La intenció bàsica en aquesta comunicació és la d’avaluar la seva importància en l’economia i el ritual de les poblacions del moment del NE peninsular, tot posant en evidència les raons que fan que sigui més o menys visible en el registre arqueològic. En segon lloc ens proposem esbrinar si dos petits filets per a cavalls, apareguts en tombes de Can Piteu–Roqueta, van poder ser utilitzats per animals reals, o si pel contrari les seves dimensions reduïdes es deuen a una manufactura ornamental realitzada per formar part de l'aixovar funerari dels difunts allà enterrats. Normalment la recerca sobre els cavalls aborda la seva caracterització anatòmica, o bé estudia els estris que varen ser realitzats per al seu govern. En aquesta ocasió hem volgut comparar les dades culturals, ja conegudes, d’aquestes embocadures de la necròpolis de Can Piteu–Roqueta, amb les osteològiques de les restes òssies de cavall, estudiades per nosaltres, procedents dels diferents sectors de l'assentament de Can Roqueta, en ser aquest un jaciment paradigmàtic degut a la quantitat i qualitat del material que ha proporcionat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

BIOARQUEOLOGIA II - PÒSTER

 

 

LES RESTES D’ORIGEN ANIMAL DEL JACIMENT DEL PRIMER FERRO DE SANT JAUME – MAS D’EN SERRÀ (ALCANAR, MONTSIÀ). INTERPRETACIÓ DEL SECTOR 1 A TRAVÉS DE L’ESTUDI ZOOARQUEOLÒGIC

 

Laia FONT VALENTÍN[29], Jordi NADAL LORENZO[30], Isabel MORENO MARTÍNEZ[31], David GARCIA i RUBERT[32]

 

El jaciment protohistòric de Sant Jaume – Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià) ha proporcionat un conjunt de restes òssies d’origen animal que denoten una explotació dels recursos tan aquàtics com terrestres. Els elements faunístics que conformen el present estudi procedeixen del Sector 1/nord del jaciment, constituït per un seguit d’àmbits interpretats com a espais per a l’emmagatzematge (de diferents contenidors i productes agropecuaris) i l’estabulació d’animals. L’estudi zooarqueològic d’aquests elements, a partir de les dades obtingudes en la caracterització anatòmica, taxonòmica i tafonòmica de les restes, ens ajuda, principalment, a detectar certs patrons de comportament al voltant de l’aprofitament dels recursos animals i, sobretot, a perfilar l’activitat econòmica que es realitzava en aquest sector.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MARCADORS CULTURALS

I PERIODITZACIÓ

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MARCADORS CULTURALS I PERIODITZACIÓ - PONÈNCIA

 

PANORAMA DE LA TRANSITION BRONZE-FER DANS LES REGIONS OCCIDENTALES DU MIDI DE LA FRANCE 

 

Jean GASCÓ[33]

 

Aborder régionalement la  notion  de transition bronze fer met au premier plan la fragilité de la séparation d’entre deux périodes supposées distinctes, justifiées par un découpage chronologique en Ages qui interromprait un inévitable continuum démographique et culturel. Le redimensionnement du processus évolutif au cours du Ier millénaire ferait pourtant apparaître dans le sud de la France comme partout en Europe une phase particulière, amplifiée par la prégnance des apports des civilisations méditerranéennes. Ce sont des moments intermédiaires, regroupés sous un terme de période singulière et illustrant le franchissement de seuils culturels endogènes, d’étapes relationnelles amplifiées et pour certains de peuplement. Une approche globale des principaux caractères sociétaux  dans le midi de la France indique la lente dilution de la culture mailhacienne, la reconnaissance d’ensembles culturels nouveaux acquérant des identifiants distinctifs, pour la culture matérielle également  une modification de l’origine des sources d’innovation et échanges, le tout s’accompagnant d’une évolution des pratiques sociétales dans le domaine de l’occupation du sol.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MARCADORS CULTURALS I PERIODITZACIÓ - PONÈNCIA

 

BRONCE FINAL-HIERRO: LA NATURALEZA DE LOS CAMPOS DE URNAS

 

Gonzalo RUIZ ZAPATERO[34]

 

Desde los trabajos pioneros de Bosch Gimpera sobre los Campos de Urnas en Cataluña esta cultura o grupo arqueológico ha sido objeto de extensos estudios de conjunto que llegan prácticamente hasta nuestros días. Paralelamente a la construcción de interpretaciones generales las investigaciones de campo han generado un gran corpus de nuevas evidencias que ha ampliado nuestra mirada al fenómeno de los Campos de Urnas.

Pero las grandes interpretaciones, a pesar de los nuevos elencos de datos, siguen girando en torno a dos modelos - por más que cada uno de ellos pueda admitir diversas matizaciones -, por un lado los Campos de Urnas como fenómeno de pequeños movimientos de población desde el otro lado de los Pirineos, introduciendo nuevos elementos materiales como las cerámicas acanaladas, los nuevos fabricados broncíneos, el ritual de la cremación en urnas y muy posiblemente algunas novedades en las formas de agricultura y ganadería. Novedades que una vez introducidas en los contextos indígenas tendrán gran éxito y formaran parte de la evolución autóctona de estos grupos hasta el proceso de iberización. Por otro lado, la hipótesis negacionista de movimientos de población, reivindicadora a ultranza del protagonismo de las comunidades autóctonas, que en definitiva tiende a explicar más en términos de influencias o contactos entre grupos vecinos la aparición de los marcadores culturales citados.

Tras una revisión general de los modelos explicativos de los Campos de Urnas la ponencia intenta evaluar de forma crítica el significado de los principales marcadores culturales de los Campos de Urnas, y de forma muy especial: el ritual incinerador y su relativa variabilidad y las cerámicas acanaladas. Y finalmente se proponen los escenarios más plausibles - y las líneas de investigación más necesarias - para la interpretación de los Campos de Urnas del NE. de la Península Ibérica en la transición Bronce Final/Primera Edad del Hierro.  

 

 

 

 

 

MARCADORS CULTURALS I PERIODITZACIÓ - COMUNICACIÓ

 

LA SECUENCIA CRONO-CULTURAL DE LA EDAD DE BRONCE-COMIENZO DE LA EDAD DEL HIERRO EN CATALUÑA. LOS CONTEXTOS ARQUEOLÓGICOS FECHADOS POR EL C14.

 

Giacomo CAPUZZO[35], Juan Antonio BARCELÓ¹

 

La reciente publicación de la Base de Dataciones Radiocarbónicas de Cataluña realizada por el Museo de Arqueología de Cataluña y el Laboratorio de Arqueología Cuantitativa de la Universidad Autónoma de Barcelona representa un gran avance para la investigación arqueológica en Cataluña.

De hecho, la asociación de informaciones estratigráficas, cronológicas y contextuales es hoy en día imprescindible para explorar los cambios económicos, sociales y culturales que tuvieron lugar en la Prehistoria.

Adoptando un enfoque cuantitativo hemos sistematizado y ampliado la base de datos recolectando los resultados de las dataciones radiocarbónicas recalibradas (IntCal09) de los contextos arqueológicos georreferenciados de Cataluña y de la Europa centro-occidental, definidos por un conjunto de valores de presencia/ausencia de determinadas variables funcionales. Hemos considerado no solo la seriación tipológica de la cerámica (tazas carenadas, apéndices de botón, acanalados, etc.) sino también factores económicos y sociales, cuales la base de subsistencia, la estructura del asentamiento, la presencia de bienes de prestigio y de elementos de importación.

Una revisión crítica de las informaciones tafonómicas y estratigráfica de cada muestra constituye la columna vertebral de las base de datos.

Gracias a la ampliación de las informaciones contenidas en la base de datos con las de las áreas cercanas podemos disponer de una herramienta básica para comprender diferentes fenómenos de difusión de personas e ideas en el espacio y en el tiempo.

Esta comunicación se propone de presentar la nueva base de datos y de exponer los primeros resultados de un análisis de la información recolectada.

 

 

 

 

MARCADORS CULTURALS I PERIODITZACIÓ - COMUNICACIÓ

 

CONTEXTUALITZACIÓ I SIGNIFICACIÓ ARQUEOLÒGICA DELS ARTEFACTES METÀL·LICS DE L'HORITZÓ BRONZE FINAL DE LA NECRÒPOLIS DE CAN PITEU – CAN ROQUETA

 

Xavier CARLÚS, F. Javier LÓPEZ-CACHERO, Carme ROVIRA, Núria VILLENA-MOTA

 

La necròpolis de Can Piteu – Can Roqueta (Sabadell, Barcelona) ha proporcionat un conjunt de materials quantitativament molt nombrós. Com a exemple podem citar les poc més de 2.000 peces ceràmiques individualitzades o els més de 550 objectes metàl·lics de coure/bronze, ferro i bimetàl·lics identificats.

Una primera aproximació al ritual, però, ens permet observar una considerable diferència entre el bronze final i la primera edat del ferro, amb una col·locació d’objectes molt modesta en el primer cas, on el més usual és l’aparició del vas cinerari amb la corresponent tapadora ceràmica. Igualment, la presència d’aixovar metàl·lic a l’interior de les urnes cineràries i de les tombes del bronze final és bastant escassa. Així, d’un total de 412 estructures estudiades i datades dins d’aquesta fase (399 de les quals, tombes), només 44 contenen algun element metàl·lic fins a sumar un total de 62 objectes. Malgrat tot, quan aquests objectes apareixen al nivell superficial de la tomba i/o associats al seu nivell de destrucció, la interpretació com aixovar i, fins i tot, la seva atribució cronològica resulta complicada de valorar. Per tant, si els valorem a part, haurem de concloure que només 19 tombes contenen aixovar i que el seu nombre total és de 24 objectes. Aquests objectes són tipològicament molt homogenis entre si, ja que responen a tres funcionalitats molt concretes: l’ornamentació del cos (braçalets, denes i arracades), complements del vestit (botons, anelles i cadenes) i la cura del cos (navalles i pinces). A més, hi ha un petit conjunt de restes indeterminables d’interpretació difícil.

La nostra intenció en aquest treball és analitzar detalladament els contextos arqueològics associats a aquests objectes i aprofitar el significatiu volum de dades de què disposem per tractar d’interpretar alguns dels aspectes rituals que hi ha darrere d’aquests dipòsits funeraris.

 

 

 

 

 

MARCADORS CULTURALS I PERIODITZACIÓ – COMUNICACIÓ

 

UN CONJUNT DE BRONZES “TROBAT A TARRAGONA” DEL MUSEU EPISCOPAL DE VIC

 

Raimon GRAELLS i FABREGAT[36]

 

El Museu Episcopal de Vic va ingressar al principi del s. XX un conjunt d’ornaments i de joies de bronze suposadament trobats a la zona de Tarragona. Les peces corresponen a braçalets, torques, penjolls i fíbules de tipologia itàlica, principalment d’origen adriàtic. La cronologia del conjunt es concentra majoritàriament entre el final del s. VII i l’inici del s. VI aC (Fase Piceno IV). Tot això dóna una coherència espacial i cronològica al conjunt, però l’absència de dades sobre la seva troballa i l’extrema raresa de materials de la regió del Piceno i de l’àrea adriàtica cap al Mediterrani occidental obliguen a considerar el conjunt i a presentar-lo per a la seva discussió. Recordem que a la segona meitat del segle XIX i al principi del segle XX el col·leccionisme arqueològic i el comerç d’antiguitats amb Itàlia viuen un especial desenvolupament que obliga a observar amb cautela les troballes d’objectes d’origen itàlic. El cas de les fíbules itàliques del sud de França d’una banda, les fíbules del suposat entorn emporità, de l’altra i la naturalesa del dipòsit de bronzes que s’analitza posen al descobert un dilema investigador sobre el qual és necessari dedicar unes pàgines i discussions.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MARCADORS CULTURALS I PERIODITZACIÓ - COMUNICACIÓ

 

DADES SOBRE LA TERRISSA DE L’ESTABLIMENT DEL PUIG ROIG DEL ROGET, MASROIG, PRIORAT

 

Margarida GENERA i MONELLS

 

A través d’aquesta comunicació ens proposem donar a conèixer els resultats de l’estudi de les ceràmiques recuperades al jaciment del Puig Roig del Roget, situat en el terme del Masroig, el Priorat, que després de molts anys de recerques hem identificat com un establiment d’antics miners i de metal·lúrgics de la Conca del Priorat.

En el present treball partim de la base que ceràmica és, en principi, tot material fet de terra cuita, siguin quines siguin la seva forma, les tècniques emprades en el seu afaiçonament, la decoració, l’acabat, el revestiment i la cocció. Per tant, aquest terme inclou no solament la terrissa i les terracotes, sinó també determinats elements constructius i altres objectes fets de fang.

Aquí intentem analitzar les diferents fases de tot el procés de fabricació, des de l’acció de concebre una peça determinada, el seu disseny d’acord amb l’ús funcional i específic que hauria de tenir a la previsió de les tècniques més idònies que varen emprar per tal d’assolir amb èxit el total afaiçonament de l’objecte d’acord amb les necessitats del col·lectiu al qual anava adreçat.

També presentem algunes dades arqueomètriques que ens permeten fer algunes precisions sobre les característiques i l’origen de les matèries primeres emprades.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MARCADORS CULTURALS I PERIODITZACIÓ - PÒSTER

 

ELS PRIMERS INDICIS DEL POBLAT IBÈRIC DE CASTELL (PALAMÓS): UNA SITJA D'INICIS DEL S. VI AC

 

Elisa HERNÁNDEZ PASTOR

 

Aquest treball presenta l'estudi dels materials arqueològics apareguts en una sitja del poblat ibèric de Castell (Palamós, Baix Empordà) i que  situen l'horitzó cronològic de l'assentament en el primer quart del segle VI aC. El conjunt està format per algunes de les formes que caracteritzen l’anomenat “grup empordanès” i ofereix una interessant tipologia que complementa el repertori ja conegut d’aquest moment, que ja havia estat documentat en aquest mateix poblat.

El poblat ibèric de Castell està situat en una petita península al nord del municipi de Palamós. Es tracta d'un enclavament estratègic per al control dels recursos i de la defensa davant de possibles enfrontaments que queda completament envoltat pel mar a excepció de un corredor d’escassament 5 m d’amplada. Aquest jaciment va ser descobert l'any 1935 i durant la dècada dels anys 40 s'hi varen dur a terme diverses intervencions arqueològiques per part de la Comisaría Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Gerona que van permetre descobrir-ne l’extensió i la importància de l’assentament. L’any 1949 van finalitzar les excavacions, que no van ser represes fins a l’any 2000 per part del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Avui, i encara que les excavacions no han finalitzat, podem situar aquest poblat en un marc cronològic que va del segle VI aC i el segle I dC, quan es testimonia l'abandonament de l'oppidum. Aquesta àmplia cronologia i les difícils condicions físiques de l'istme no han permès conservar extensament els nivells corresponents als primers moments d'ocupació del poblat i que coneixem, de forma puntual, gràcies al material aparegut en diverses sitges (Pons, 1984).

Durant les intervencions arqueològiques de l’any 2007 es va localitzar una sitja, excavada a la roca, al sector 2800 de l’acròpolis del poblat, que tot i trobar-se escapçada conservava gran quantitat de material de rebuig al seu interior. L’estructura de forma campaniforme va ser reomplerta amb diversos nivells que, majoritàriament, contenien ceràmica a mà caracteritzada per les interessants decoracions incises i de cordó. D’altra banda, destaca la presència de material d’importació d’origen fenici provinent del sud peninsular que testimonia els intercanvis comercials.

 

 

MARCADORS CULTURALS I PERIODITZACIÓ - PÒSTER

 

UN DIPÒSIT DE BRONZES DINS UNA SITJA DE LA PRIMERA EDAT DEL FERRO A L’ASSENTAMENT DE LA FONT DE LA CANYA (AVINYONET DEL PENEDÈS, BARCELONA)

 

Dani LÓPEZ REYES[37], Rafael JORNET NIELLA¹, Jordi MORER DE LLORENS¹; David ASENSIO VILARÓ^1,[38]

 

L’assentament protohistòric de la Font de la Canya es troba situat a la comarca de l’Alt Penedès, a la part septentrional de l’antiga Cossetània, i presenta un arc cronològic que s’inicia al segle VII aC, dins una primera edat del ferro avançada, i perdura ininterrompudament fins a la primera meitat del segle II aC, ocupant tota l’època ibèrica. La funció del centre d’acumulació d’excedents agrícoles, bàsicament cereals, és el factor essencial que explica tant la naturalesa com l’existència mateixa d’aquest assentament protohistòric, tot i que presenta un tret diferencial pel fet d’evidenciar una estructura d’aquest tipus ja des d’un moment molt antic, amb seguretat des del període ibèric antic (segle VI aC) i, fins i tot, possiblement també, ja des de la primera edat del ferro. Durant la campanya de l’any 2007 es va excavar una estructura de tipus sitja amb una cronologia de la segona meitat del segle VII aC (SJ123). Aquesta presentava una forma troncocònica de parets rectes i fons pla, amb un diàmetre d’1,70 m i una profunditat conservada de tan sols 0,56 m, a conseqüència de l’erosió dels treballs de maquinària agrícola del segle passat. A l’interior de la SJ123 es va documentar un únic nivell de rebliment (UE1258) format per argiles marrons amb abundant matèria orgànica (antracologia, carpologia i arqueozoologia), material constructiu i un centenar de fragments de ceràmica a mà. El conjunt d’objectes metàl·lics es van documentar in situ agrupats en el fons de l’estructura, on eren ben visibles un simpulum i dos braçalets de bronze, a més d’algun estri indeterminable de ferro. Aquest conjunt de peces metàl·liques es van extreure en bloc de l’interior de la sitja per tal d’efectuar els respectius treballs de separació i restauració arqueològiques.

En el present article es dóna a conèixer aquest excepcional conjunt després de la seva restauració, la composició tipològica i la significació històrica d’aquest dipòsit, format en la seva majoria per peces de bronze relacionades amb el servei de taula (un simpulum) i, especialment, amb l’abillament personal (cinc braçalets, sis anelles, dos penjolls discoides i un glandiforme, un set de manicura i diversos fragments de panots d’aquest metall). En menor mesura, apareixen alguns elements de ferro (una anella i diversos fragments indeterminats) i excepcionalment algun material no metàl·lic com l’àmbar (una dena).

MARCADORS CULTURALS I PERIODITZACIÓ - PÒSTER

 

VASOS CULINARIS I OFRENES PER ALS DIFUNTS. FORMA I FUNCIÓ DE LA VAIXELLA CERÀMICA EN CONTEXTOS D’HÀBITAT I FUNERARIS DURANT LA PRIMERA EDAT DEL FERRO AL TERRITORI D’EMPÚRIES

 

Enriqueta PONS¹, Pere CASTANYER¹, Marta SANTOS¹, Joaquim TREMOLEDA[39]

 

Rara vegada passa que les troballes arqueològiques en un territori concret permetin documentar paral·lelament les restes d’un hàbitat i els espais de necròpolis coetanis en una situació geogràfica relativament pròxima. Pel que fa al coneixement del poblament del territori emporità durant els inicis de l’edat del ferro, aquesta oportunitat va venir facilitada per la documentació entre 1994 i 1998 de les restes d el vilatge establert al promontori costaner de Sant Martí d’Empúries i, poc temps més tard, per les excavacions realitzades a la necròpolis d’incineració del turó de Vilanera, situat una mica més a recés del litoral, al costat de l’antiga llera del riu Ter.

Quant a la cultura material que defineix aquest horitzó d’ocupació, els recipients ceràmics, majoritàriament no tornejats denoten a priori la seva pertinença a una mateixa fàcies cultural que es manifestà a tot l’Alt Empordà a partir del s. VII aC. Els contextos arqueològics d’ambdós jaciments destaquen, a més, per la presència de les primeres importacions fenícies i de conjunts metàl·lics que inclouen objectes de ferro i nous articles de bronze. L’estudi morfològic de la ceràmica feta a mà de la fase II de Sant Martí va confirmar, novament, l’existència d’un grup cultural amb trets diferencials a l’Empordà i el seu entorn, ja intuïda anteriorment i reforçada amb les recerques més recents. Dins la varietat tipològica de les ceràmiques recuperades en els contextos d’habitació, els vasos grans destinat a la cuina i a les reserves casolanes eren les formes que més caracteritzaven aquella fàcies.

Les tombes de les necròpolis d’incineració d’aquest període destaquen per la deposició intencionada i acurada d’un nombre variable de vasos prop de l’urna cinerària, corresponents a recipients d’ofrenes o a vasos destinats al banquet funerari. Malgrat la contemporaneïtat i la proximitat geogràfica respecte a l’assentament de Sant Martí, l’estudi morfològic dels vasos ceràmics de la necròpolis de Vilanera durant el ferro inicial ofereix diferències importants. Pel que fa als recipients destinats a contenir les restes de la incineració, hi ha formes especialment repetides i característiques, tot i que no es tracta de formes del tot absents en els llocs d’habitació. Aquestes formes sovint les

 

MARCADORS CULTURALS I PERIODITZACIÓ - PÒSTER

 

trobem duplicades també dins dels mateixos serveis funeraris. Quant a la resta de vasos dipositats a les tombes, es detecta una absència dels recipients de cuina o de contenidors de grans dimensions, en contrast amb la relativa varietat de vasos de mides petites i mitjanes destinats al servei de taula o a contenir i presentar aliments sòlids i líquids. Juntament amb aquests, destaca també la presència de formes tipològicament rares o, fins i tot, amb un caràcter ostentós que, de vegades, es poden interpretar com a elements diferenciadors de determinats enterraments o marcadors socials.

L’estudi incipient del ric conjunt de vasos procedents de Vilanera no permet encara aprofundir en la interpretació general de la necròpolis. No obstant això, en aquest treball s’intenta establir una primera caracterització morfològica i funcional en comparació sobretot amb els contextos contemporanis de Sant Martí, remarcant les diferències en la selecció i composició de la vaixella usada i/o dipositada a les tombes per part de les poblacions que ocupaven el territori d’Empúries en el període immediatament anterior al primer enclavament colonial foceu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CERDANYA FORA DE PERÍODE - PÒSTER

 

ELS CERETANS, EL CASTELLOT DE BOLVIR I LA IBERITZACIÓ DEL PIRINEU

 

Oriol MERCADAL, Jordi MORERA, Oriol OLESTI, Joan OLLER

 

Els ceretans són un poble a bastament conegut pels autors antics, que els ubiquen amb precisió a les valls pirinenques. Tanmateix, no hi ha coincidència a l’entorn de la seva filiació cultural, ibèrica per a alguns o diferenciada de la ibèrica per a uns altres.

Les noves recerques en curs a la comarca de la Cerdanya —en especial els treballs al jaciment d’el Castellot de Bolvir, però també les recents troballes en jaciments com el tossal de Baltarga o la rodalia de Llívia— comencen a dibuixar un panorama ben diferent del considerat fins ara, en el qual les comunitats indígenes mostren un elevat grau d’iberització.

Al pòster es presentaran els resultats inicials dels treballs més recents i s’elaborarà una hipòtesi renovada sobre el procés d’iberització d’aquest territori.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ORGANITZA

 

  

 

 

 

 

COL·LABORA

 

 

 

 

 

 

PATROCINA

 

 

 

AJUNTAMENT

DE

PUIGCERDÀ