Entorn natural

Clima

A la Cerdanya trobem més d'un clima, cosa força sorprenent si tenim en compte la seva reduïda extensió. Però la proliferació de valls laterals aïllades, la gran vall, les muntanyes elevades i les diferents i irregulars configuracions orogràfiques ho fan possible.

Així doncs, la Cerdanya té -en promig- clima mediterrani de muntanya. Ara bé, mentre que La Molina té un clima amb abundants precipitacions, sobre tot de neu a l'hivern, la plana, en especial la banda de solana, és molt més seca i amb oscil.lacions tèrmiques molt extremes. La zona de Bellver, degut a l'entrada d'aire humit té més precipitacions, però alguns hiverns també són molt freds.

Cal afegir a tot això dos factors importants: el primer, la inversió tèrmica, que fa que molts dies d'hivern faci molta més calor a cotes altes de la muntanya que no pas a la plana; el segon, els corredors d'aire, o sigui, zones on hi ha corrents d'aire més o menys continus que afecten al clima local.

Puigcerdà està afectat per tots aquests factors. D'una banda, gaudeix d'un clima mediterrani de muntanya, amb hiverns freds i relativament secs i estius bastant calorosos i secs, amb abundants tempestes. La tardor sol ser molt plujosa, amb crescudes importants dels rius i la primavera no sol ser massa plujosa i arriba tard. Així, mentre que a altres indrets de Catalunya els arbres tenen fulles i els arbustos estan florits, aquí les fulles encara són incipients.

Un altre tret característic del clima puigcerdanès, és la gran oscil.lació tèrmica que se sol registrar tant entre el dia i la nit com entre estacions. Els mesos de desembre, gener i febrer són els més rigorosos pel que fa a baixes temperatures, i els més calorosos són els de juliol i agost.

Puigcerdà no té un clima gaire humit i la major part dels conreus i prats de dall que s'hi veuen són artificials i no foren possibles sense l'aigua del Querol ni sense la de la Sèquia, que baixa l'aigua des de l'Estany del Lanós (França).

La floració es dóna a finals d'abril i durant tot el maig. La vegetació arriba al seu màxim al juny i a començaments de juliol i els caducifolis comencen a perdre les fulles a finals de setembre, moment en què els boscos assoleixen la màxima varietat de tonalitats: vermells, ocres, grocs, verds, etc. A més a més, Puigcerdà està afectat per la inversió tèrmica, amb l'afegit que es troba enturonada i no totes les regions de la Vila tenen el mateix comportament tèrmic. Per si fos poca singularitat, la Vila es troba al bell mig d'un corrent d'aire important que entra per la vall del Querol de component nord i freda (la rufaca) que va des del Pla de Mala Mort fins poc més enllà de Puigcerdà, que fa que el vent i les baixes temperatures siguin freqüents.Puigcerdà disposa de moltes hores d'insolació. Això és degut a l'especial orientació de la vall cerdana: d'est a oest, o sigui, seguint la trajectòria del sol, cosa no gaire comuna al Pirineu. Aquest factor fa que tota la vall sigui inusualment lluminosa tot i ser pirinenca i que els crepuscles siguin particularment llargs a l'estiu. La lluminositat incideix no només sobre el paisatge: del vell antuvi, la Cerdanya era el graner de Catalunya, ja que bona part de la plana produïa grans collites de blat i va ser un lloc refugi molt poblat durant les invasions sarraïnes. 

 

Vegetació

Pel que fa a l'ús dels sòls, la pràctica totalitat del municipi està ocupada per conreus herbacis de regadiu, així com per prat, seguit molt de lluny per la superfície destinada a horta i fruiters -pereres, bàsicament. Pel que fa a l'àrea arbrada, força minsa sobre el conjunt del terme, en destaca el pi roig (al pla de les Forques) i l'associació pi roig-matoll, seguida de la pollancreda (emmarcant camins o marges), el pi negre (al serrat de l'Orri) i, finalment, el faig, molt poc representat i associat a aquest darrer. La resta fa referència a matollar pur o a les associacions prat-pi roig i prat-matollar, a més de tots els altres arbres de ribera que envolten la sèquia (verns, freixes...), els camps i els prats de dall. Cal fer esment, però, de la plantació de tot un seguit d'espècies -autòctones o foranes- que componen l'anomenat parc Schierbeck de l'estany de la Vila, per ser uns dels seus trets distintius.

Podem trobar quatre grans grups de vegetaciÓ: els boscos, sobre tot a la muntanya de Vilallobent, de pi negre, pi roig i associacions de coníferes i caducifolis; els prats de dall, a la plana, d'origen artificial (regadius); la vegetació de ribera al voltant de sèquies (Puigcerdà, Rigolisa) o de rius (Raür, Llavanera, Segre, Aravó); finalment, els parcs i jardins, entre els quals destacarem el conjunt format per l'Estany de Puigcerdà, el parc Schierbeck, les arbredes properes (font del Cúcuru, bosquet, passeig de la Sèquia, etc.).

Entre els arbres, hi trobem les següents espècies: acàcia, acàcia del Japó, àlber o arbre blanc, avellaner, avet, bedoll, bedoll blanc, blada o fals plataner, càrpinus, castanyer d'Índia, cedre de l'Himàlaia, cedre del Líban, cedre de l'Atles, cirerer japonès, copla, desmai, erable, faig, freixe, grinkgo, laburn, magnòlia, moixera, moixera de guilla, paulònia, pi d'Àustria, plàtan, pomer japonès, roure, roure roig, salze, sequoia gegant, sòfora, teix, til.ler, til.ler platejat, vern, vern "italià", xiprer de Leyland i xiprer de Nootka.

El pi negre i sobre tot el pi roig (a l'alçada de Puigcerdà) són les coníferes que millor s'adapten al clima puigcerdanès. També s'hi fan molt bé arbres d'altres latituds com les meravelloses pícees ornamentals (generalment blaves) i que se solen confondre fàcilment amb els avets, arbres que volen un clima més humit. 

També els cedres entre les coníferes així com les sequoies arriben a alçades i gruixos més que notables. Al voltant de l'Estany, a moltes de les torres que hi ha, podem veure grans arbres ornamentals d'aquest tipus, en especial, sequoies i pícees blaves. També és de destacar el preciós cedre de la torre Viladomiu.

Al centre de la població i a les seves avingudes trobem, en canvi, caducifolis. Cal destacar els dos enormes arbres monumentals (falsos plàtans) que trobem a la Rambla Josep Maria Martí i a la plaça dels Herois / Santa Maria. També els trobem al Passeig de la Sèquia, al costat del parc Schierbeck.

Els castanys també són molt típics i els trobem al passeig de la Sèquia, a la zona de Can Pedraza o al passeig 10 d'abril. A l'avinguda Schierbeck hi trobem en canvi pollancres: 244 en total.

També són preciosos -sobre tot a la primavera- els pruners de l'avinguda del Segre o les robínies (acàcies de bola) de la plaça Cabrinetty. 

D'arbusts i altres plantes, podem citar-ne els següents: budleia, boix, Cotinus coggyria, dues espècies de cotoneàster, Elaeagnus pungens, fatsia japonica, Forsythia intermèdia, heura, grèvol (Ilex aquifolium L.), espígol ver, tronella, lligabosc japonès, Mahonia aquifolium, grandalla, narcís, parthenocissus quinquefòlia, xeringuilla, diverses roses, Rhus typhina, Salix rosmarinfolia, saüc -o sabuc-, Spiraea van houttei, diferents tamarius i marfull. 

Hem de destacar-ne dos en concret de gran tradició a la comarca per les seves propietats curatives o mitològiques: el saüc i el boix, molt lligats a tradicions mil.lenàries.

 

Els rius

El terme municipal de Puigcerdà està travessat per quatre rius: el Segre -principal afluent de l'Ebre- que neix a la Cerdanya, a les Gorges de Llo (Fonts del Segre) i del qual en són afluents els altres tres: el Raür, la Llavanera (o La Vanera) i el Querol (o Aravó). Cal senyalar que tots quatre neixen a França.

El Segre travessa entra al municipi per l'est, prop de la Guingueta, on se li uneix el Raür, i el travessa en direcció sud, a prop del Mas Florensa. Prop de Sant Marc s'uneix amb la Vanera i continua cap al sud fins arribar a un punt entre els masos de Montagut i Molí de l'Anglès, ja fora del terme de Puigcerdà. Allà gira cap a l'est creuant la plana cerdana en direcció a la Seu d'Urgell formant la vall que porta el seu nom, que es alta i ampla a la Cerdanya i estreta i profunda a partir de Martinet.

El Raür és el riu que marca la frontera entre Puigcerdà i França. Baixa de nord cap al sud fins la Guingueta, on desemboca al Segre. El Raür neix de la fusió de dos rius poc després de la població francesa d'Ur: els rius d'Angostrina i Brangolí i és un riu molt curt.

El Querol, anomenat al seu pas per Puigcerdà com Aravó dóna nom a la vall que travessa, en forma de U i d'origen glacial, frontera entre el municipi de Guils i França. Antigament era molt més cabalós, però la resclosa del Lanós ha fet minvar notablement el seu cabal. Al seu marge s'hi varen instal.lar a començaments de segle moltes fàbriques de filatures, de les quals no queda ni rastre.

L'AravÓ fa de frontera natural entre els municipis de Puigcerdà i Guils fins al Mas del Soler. Després, resta dins del terme de Puigcerdà, deixant Ventajola a l'esquerra i torna a sortir de Puigcerdà a prop del Camp de Golf.

Finalment, la Vanera (o Llavanera) neix al serrat d'Osseja, passa prop de Palau i desemboca al Segre molt a prop del final del terme municipal de Puigcerdà.

Puigcerdà no té estanys naturals, però disposa de dos d'artificials: un de públic -l'Estany de Puigcerdà- i un altre de privat prop de la zona industrial de l'estació. Aquests dos paratges són lloc d'aturada per moltes aus migratòries

 

Fauna

Pel que fa a la fauna en llibertat, pràcticament no hi ha mamífers de grans dimensions. Els isards són més típics de la regió del Cadí i de la Tosa. Antigament hi havia hagut llops a tota la comarca, i Vilallobent pren el seu nom d'aquests (Vila lupenti = vila de llops), però avui dia només són un record llunyà.

D'aus n'hi ha moltes i de moltes varietats: algunes són migratòries i ocasionals (com les cigonyes); d'altres, hi viuen tot l'any (com els corbs, els esparvers, els picots verds, etc.).

Pel que fa a l'avifauna que viu a l'Estany, hi tenim l'ànec collverd (blanc o morisc) i el cigne mut, a més del colom blanc.També solen freqüentar-lo, en època de migració, l'ànec xiulaire, la polla d'aigua, la gavina vulgar i el gavià argentat. A les rodalies, s'hi veuen cigonyes blanques, temporalment. Els peixos estan representats per l'anguila, la bagra, el barb, la carpa, el gardi, la madrilla i la truita fario.

Trobem properes a l'Estany, a les sèquies i els rius, granotes i gripaus. Pel que fa als rèptils, a part de les tradicionals sargantanes o llangardaix comú (Lacerta lepida), també hi ha escurçons, tot i que la pressió urbanística els ha fet retrocedir.

Pel que fa a la fauna urbana, es poden veure per les rodalies, guineus (Vulpes vulpes), les precioses garses (Pica pica), les cornelles (Corvus coronae) molt abundants als arbres de la Vila, els omnipresents pardals (Passer domesticus), orenetes vulgars (Hirundo rustica), orenetes cuablanques (Delichon urbica), cueretes blanques (Motacilla alba) i falciots (Apus apus). Ocasionalment, algun tòtil (Alytes obstetricans).

 

Geologia

Puigcerdà es troba edificada sobre un turó argil.lenc, molt a prop de la vall del riu Querol, que es d'origen glacial. El substrat és bàsicament sedimentari i no hi ha grans masses rocoses prop de la superfície. La Cubeta de la Cerdanya: està formada per fractures orientades en sentit NE-SO. Pertanyen a la unitat neògena inferior i són una zona lacustre poc profunda amb diversos afloraments. Podem destacar-ne el de Puigcerdà, Saneja, Guils o Bell-lloc, sobre dipòsits al.luvials, i el cambroordovicià turó de Llívia.

Ventajola resta a l'esquerra del final de la llengua glacial de la Vall del Querol, mentre que Sant Marc i Age formen part de la plana cerdana. Vilallobent es troba als peus del Serrat de Montagut, que forma part del sistema de falles radials cerdanes. Aquestes muntanyes són ja Pre-Pirineu, si bé es troben molt properes a la regió de contacte propera al Puigmal, que encara és Pirineu Axial

El turó de Puigcerdà només ho sembla des d'unes determinades posicions, ja que per la regió altiplana roman unit amb el sistema de muntanyes que arriben fins a Bell-Lloc, pels plans de Rigolisa i Enveig.