INFORMACIÓ ADDICIONAL:
ELS CONVENTS MEDIEVALS DE PUIGCERDÀ
El primer dels ordes religiosos mendicants en arribar al Podium ceretani fou, vers 1288, el dels dominics o predicadors, emparats sota la protecció del rei Jaume II de Mallorca.
Sent els més afavorits per Puigcerdà i Cerdanya, iniciaren la construcció del convent de Sant Domènec a partir de 1290 i finalitzà vers el 1310.
Ubicat a l’actual Passeig del 10 d’Abril, el conjunt constava aleshores d’església, part conventual i claustre, així com d’hort, pou, cementiri, etc. al seu entorn. El seu primer prior fou fra Bernat Guillem. Segons un autor del s. XVII, el temple hauria acollit quatre importants relíquies: el cap de sant Jaume El Menor –amb un forat al front que li haurien fet quan predicava–; el del rei i sant Enric de França; la tovallola en què fou embolicat el cap de sant Joan Baptista, que era de seda, de quinze pams de llarg i quatre d’ample, completament tacada de sang; i una cama de santa Úrsula, de genoll en avall i amb força carn.
El temple segueix els cànons de les construccions mendicants; l’església, de dimensions notables malgrat haver estat retallada, és de nau única amb capelles laterals allotjades entre els contraforts i cobertes amb voltes de creueria on les claus contenen motius heràldics. La coberta a doble vessant, reformada en el s. XX, se sosté sobre arcs de diafragma apuntats, que corresponen a una reforma del s. XV –probablement feta a redós del terratrèmol de 1428–. En aquest convent era on se solien celebrar les reunions o assemblees generals de la població per tal de tractar temes diversos; així, sabem que el 1345, sota l’autoritat d’Arnald de Saga, veguer de Cerdanya i batlle de Puigcerdà, es congregaren en ella 1.265 homes.
La portalada, del s. XV, està construïda amb “marbre d’Isòvol” (calcària griotte vermella); al timpà, decorat amb escuts esculpits, s’obra una porta ogival de tres arquivoltes en degradació que descansen en capitells esculpits amb motius florals, personatges i escuts. A banda i banda del portal hi ha dues arquivoltes de doble arc, de mig punt i en ogiva, esculpides a la pedra, on l’arc superior, el d’ogiva, es remarca amb una decoració en forma de fulles i amb curiosos blasons potser relacionats amb personatges rellevants que escolliren sepultura en el convent. Els escuts, nombrosos i repartits per arreu, s’agrupen en sis tipus: un puig amb faixat ondulat de vuit peces coronat per un floronat amb cinc pètals; quatre pals verticals ondulats, d’argent; un cérvol passant; bandes de ziga-zagues; tres pals verticals; bandes entades i una estrella de vuit puntes sobre gules. Aquest tipus d’escut és força repetit en el timpà, a més d’estar policromat. Així mateix, es repeteix a l’interior, a la volta cega del baptisteri. Com curiositat, significar-ne l’existència d’un cargol fòssil situat a la dreta de la portalada.
Centrada en el timpà hi ha una rosassa esculpida i just al damunt una inscripció amb lletra gòtica i al llarg de la base, una renglera d’arcades trifoliades simulades. Els extrems laterals de l’estructura estan decorats per una sanefa floral. Al costat d’aquesta portada, a l’esquerra, trobem una de les arquivoltes recuperades de la portalada de l’església de Santa Maria que donava enfront del carrer Major. Datada del s. XIV, conté un arc apuntat i capitells amb motius antropomorfs.
Dins del temple, en una capella lateral, entrant a l’esquerra, hom pot contemplar unes pintures al fresc, fetes per unes mans expertes, les quals van ser inicialment datades al 1362, però situades ara entre 1340 i 1355, i de les quals se’n conserven fragments de tres grans composicions que cobrien la tercera capella del costat de l’Evangeli. L’autoria de les pintures s’imputà inicialment a Guillem de Manresa, artista segurament oriünd de Lleida que s’hauria establert a Puigcerdà, però avui aquesta hipòtesi resulta incerta. L’estil ha estat definit com a protogòtic o gòtic lineal d’influència francesa.
La primera d’elles, que recull gairebé exclusivament la part inferior d’una gran composició, està dedicada a la vida de Sant Pere Màrtir. En destaca la rica gamma cromàtica dels edificis, amb arquitectura semblant a la de les pintures gòtiques italianes, així com el seguit d’històries de la vida del sant: la predicació als heretges, la prèdica miraculosa, l’expulsió dels dimonis...
La segona composició és un arbre de la Creu o de Sant Bonaventura. Senzilla en termes generals, resulta complicadíssima pels detalls i les nombroses i denses inscripcions. La creu damunt d’un fullatge espès que ocupa la totalitat del fons recorda un tapís, on s’hi superposa la creu amb Crist mort i el cap inclinat a la dreta. Del tronc central arrenquen sis llargues fileres en cada costat, perfectament simètriques, que són portadores de textos blancs sobre fons vermell. Sota el Crist hom pot observar la figura de la Verge –defallida i atesa per distintes dones, i les d’Isaïes i Sant Joan, entre d’altres.
El tercer bloc, de precària conservació, podria ser una còpia d’un teixit oriental –àrab o persa; es tracta d’una composició decorativa amb cercles i lleons alats, rampants i oposats d’esquerra tot girant el cap per enfrontar-los.
D’aquest convent prové una lauda sepulcral conservada al MNAC, pertanyent a Ramon d’Urtx, baró de Mataplana, mort el 1297, personatge que probablement donà suport a la construcció del convent. El cavaller jacent té les mans juntes i està vestit amb armadura i té una espasa; a mes, és voltat de monjos i clergues, i d’una inscripció i escuts heràldics. També, d’aquí semblen provenir diverses taules gòtiques, per bé que alguns autors les relacionin amb la també vilatana capella de la Mare de Déu de Gràcia. Dues d’elles són les de l’Anunciació (de vers 1490) i la de sant Jeroni Penitent, composicions on s’atenyen uns resultats sorprenents els quals, malgrat ser el resultat de receptes empíriques d’arrel flamenca –amb un minuciós tractament de totes les parts–, mostren un coneixement del sistema de construcció perspectiu formulat a la Itàlia quatrecentista, on a més és present un incipient naturalisme i un “ambient” del paisatge. Ambdues s’atribueixen a un pintor anònim, el Mestre de la Seu d’Urgell, que forma part de l’epíleg del gòtic català. Probablement d’origen francès, el seu llenguatge incorpora elements pseudorenaixentistes, que prefiguren l’aparició d’una nova cultura figurativa a Catalunya, a partir del primer terç del s. XVI. Hom l’ha mirat d’identificar amb Roderic Valdevells i Roderic de Bielsa –que podrien ser un de sol– i també s’han assenyalat estretes relacions entre la seva obra i la del Mestre de Canapost i el Mestre de la Llotja de Mar de Perpinyà, sense poder demostrar que tots ells fossin la mateixa persona. Els altres exemples puigcerdanencs són la notabilíssima taula de sant Joan Baptista i sant Esteve –atribuïda a Joan Antigó i Honorat Borrassà, per bé que sembla obra d’una sola mà– i la de sant Joan Evangelista (de mitjan s. XV). Totes aquestes obres es conserven avui al MNAC.
A l’edifici conventual encara s’hi conserva la galeria oest del claustre. Datada la seva remodelació de 1601, vingué a substituir l’original gòtica. És en aquest edifici on s’ubica l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, que custodia un ric fons medieval, el qual arrenca amb un pergamí del 1027 referent a un judici entre el terme d’Age (aleshores propietat del monestir de Ripoll) i els veïns de Pallerols, i on l’abat Oliba fa de jutge. És de significar la documentació del consolat puigcerdanenc, així com la notarial medieval, de la que es conserven més de 800 volums.
Una altra important comunitat religiosa que s’establí a partir de 1320 fou la dels franciscans; mitjançant la cessió reial d’un terreny a canvi d’un cens, construïren el convent de Sant Francesc tot just al damunt d’un sector de la Vilanova o call jueu; els fonaments de l’església conventual tallaven l’entramat urbanístic d’aquell barri, tal i com ho mostraren les recents excavacions arqueològiques. L’església s’obrí al culte el 1333 i el convent, de grans dimensions, perdurà habitat fins a la desamortització de 1835, havent-lo ocupat al s. XVI els agustins, d’on prengué el nom de Sant Agustí. Malmès, seria enderrocat al s. XIX, tot al·legant l’ajuntament motius defensius.
Fomentat pels franciscans i situat dessota del consolat (actual ajuntament), es fundà el convent de Santa Clara, vers el 1351. No sense penúries, hauria de perdurar fins a la desamortització del s. XIX; avui, el topònim de Raval de les Monges recorda la seva existència pretèrita. Una pintura de 1840 encara deixava entreveure els arcs diafragmàtics de la nau de l’església gòtica, així com també el seu claustre, ambdós ja en ruïnes.
L’església de Sant Bartomeu, més petita i avui desapareguda, el 1299 pertanyia al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Per una concòrdia amb el bisbe d’Urgell, amb intervenció de Ramon de Penyafort, aquella va passar a mans del bisbat. I poc després també es documenta un monestir depenent de l’ordre del Temple. Si bé no se sap qui va canonitzar fra Guillem Durand, únic sant del Temple, que va socórrer a molts càtars de la Inquisició i dels croats, es diu que el seu cos es trobava en un lloc preeminent d’aquest temple de puigcerdanenc.
EL CONVENT DE LE CARMELITES DE CLAUSURA
El convent de les Carmelites descalces o de clausura, reformades de Santa Teresa de Jesús, fou aixecat entre els anys 1885 i 1897. Les obres de les dependències conventuals van durar cinc anys (1880-1885), mentre que les de l’església es van iniciar per l’agost de 1890 i l’any 1919 s’amplià el conjunt amb la compra de l’hort de baix. El pagament de l’obra cal atribuir-lo, bàsicament, a la Sra. Francisca Gambús, d’Age, mare d’una de les cinc primeres religioses (Bonaventura dels Dolors Morer). El 4 de desembre de 1897 tot plegat es dedicà al Sagrat Cor.
El nombre de monges anà canviant amb el temps, tot oscil·lant entre les cinc inicials i més de vint en els moments àlgids. Alguns dels càrrecs existents foren el de presidenta, sotspriora, mestra de novícies, sagristana i responsable de la infermeria i del torn.
La comunitat fou molt estimada a la Vila i sovint la gent els duia peces per cosir, les quals recollien i cobraven a través del torn per tal de no ser vistes amb motiu de la seva clausura. El 1982, per raó d’una manca de la necessària tranquil·litat i atesa la grandiositat del lloc per a una comunitat aleshores molt reduïda, desallotjaren el convent.
Actualment, en resten l'església, ara destinada a sala de convencions, i part de les dependències conventuals que conformaven el claustre, convertides en sales d’exposicions temporals, àrees de tallers i sales d’exposició permanent del museu.
