Exposicions Permanents

LA CASA CERDANA

Exposició permanent ubicada a la galeria de la planta baixa del Museu Cerdà.

L’espai dedicat al tema de la Casa cerdana (o de Cerdanya) vol explicar l’evolució d’aquesta en tant que arquitectura i família al llarg d’un segle i mig, aproximadament de mitjans del s. XIX a finals del s. XX.

El discurs museològic mostra les transformacions, obligades i necessàries que l’economia cerdana i les relacions laborals, socials i familiars van experimentar en aquest període. I s’explica a partir de tres àmbits temàtics:

El treball i les relacions laborals i de producció.

L’arquitectura de la casa rural cerdana.

Les relacions socials i l’estructura familiar.

La museografia presenta tres subespais vinculats a aquests temes. S’ha volgut fer un tractament proper al visitant i poc encotillat, amb escasses barreres físiques i evitant un excés de retolació, però alhora no mancat de continguts ni d’interactivitat.

Un primer nivell de presentació i lectura mostra una recreació d’espais on l’objecte té un indubtable protagonisme i en el qual sobresurt un d’ells, el qual simbolitza i identifica de forma destacada el tema que s’explica. Com a exemples d’això tenim el badiu, magatzem de la producció i dels estris de la llar pagesa o els objectes que il·lustren els diversos oficis, claus en el desenvolupament de les feines agrícolas i ramaderes.

En els espais domèstics, el puela –que en certa manera remplaça “el foc a terra”– com a element clau de les funcions vitals més bàsiques (cuina, calefacció…) i de convivència (la cuina esdevé “el centre del món”), el bressol, que parla de la importància de la figura i la institució de l’hereu i de la transmissió del patrimoni familiar, o l’arca o caixa de núvia, la qual simbolitza el matrimoni, el dot i tot el que d’ells se’n deriva, en clar homenatge al rol de la dona a la casa tradicional.

Un segon nivell de lectura es fa mitjançant les pantalles interactives. Al primer espai (5.1) un punt d’informació ens permet ampliar el coneixement sobre els temes tractats amb un desplegament d’uns 18 textos referits als corresponents tres subtemes (treball, arquitectura, familia) il·lustrats amb unes 150 fotografies d’època.

Finalment, un audiovisual, que integra imatges antigues, sons ambientals i frases o dites recollides per diverses persones, reforça la comprensió dels àmbits domèstics.

Els objectes exposats en part són adquisicions del Museu, però en la seva majoria es tracta de donacions o dipòsits fets per particulars.


"CONVENTUS"

Convents medievals de Puigcerdà i Convent de Clausura de Puigcerdà

INAUGURACIÓ 5 DE JUNY DE 2021 A LES 16.30H

Exposició permanent dedicada als convents medievals de Puigcerdà i Convent de Clausura de Puigcerdà (actual Museu Cerdà)

L’espai, ubicat a la planta -1 del Museu Cerdà, s’ha dividit en tres subespais i presenta dues temàtiques principals:

La primera mostra l’important rol jugat pels principals monestir de Puigcerdà (sobretot el dels dominics i el dels franciscans), els qual tenen un origen medieval, que perduraren fins a la desamortització de Mendizábal o poc després (1835-1840).

La segona mostra l’evolució d’un edifici i d’uns espais originàriament destinats a convent de clausura (emmarcat en el context social i geogràfic de l’època) i la vida de recolliment i sacrifici extrem duta a terme per la comunitat de monges, així com la seva relació amb la població puigcerdanenca i cerdana del moment.

 

ESPAI 0: CONVENTUS: “Haec est vera fraternitas quae vicit mundi crimina”

ESPAI 1: ELS MONESTIRS MEDIEVALS DE PUIGCERDÀ

  • Els ordes religiosos.
  • Els ordes mendicants i els convents de clausura.
  • La mina d’aigua.
  • Pica beneitera.
  • Història dels convents medievals de Puigcerdà.
  • Santa Clara.
  • La indumentària dels principals ordes mendicants.

 ESPAI 2: EL CONVENT DE MONGES DE CLAUSURA

  • Història del Carmel.
  • La història del convent de clausura de Puigcerdà.
  • Ora et Labora.
  • La vida quotidiana al convent.

ESPAI 3: CRIPTA. LA MORT, PORTA A LA VIDA ETERNA

  • El ritual de la mort.
  • Audiovisual: L’esperit del convent

 

DESCRIPCIÓ GENERAL DE LA SALA “CONVENTUS”

La sala “Conventus” s’emplaça justament a les dependències de l’antic convent de les Carmelites descalces, aquest fet confereix un relleu significatiu a la mostra.

Partint d’aquest fet s’han conservat aquells elements propis de la construcció de l’equipament així com la cripta amb els nínxols, on es donava sepultura a les germanes, per tal de recrear-hi un enterrament i dur-hi a terme la projecció audiovisual que conclou l’exposició.

La sala compta amb diferents gelosies de fusta que no només divideixen els diferents espais museogràfics sinó que alhora confereix una atmosfera de clausura. Aquesta és present a totes les sales i tamisa les visuals i la llum. A la cripta deixa entreveure un enterrament de forma discreta.

El projecte ha apostat per la fusta, com a element sobri típic de l’austeritat del convent, hi és molt present de forma sincera i natural en la gelosia i en el mobiliari que suporta el contingut i els objectes.

També s’ha tingut en compte el control de la il·luminació mitjançant el filtratge de la llum natural a través de la instal·lació de cortines tipus screen i la instal·lació d’un nou sistema d’il·luminació artificial.

Un fil musical confereix una ambientació sonora als dos espais més rellevants de l’exposició.

El recorregut expositiu s’inicia a la planta semi soterrani. A l’espai vestíbul, situat pròpiament el nucli de comunicació del museu, es presenta l’exposició mitjançant una gràfica de gran format amb títol de la mostra “Conventus” que destaca sobre la paret grisa (Espai 0). El control lumínic de les finestres ja hi és present per tal de començar a introduir el visitant en el discurs de la clausura.

A l’espai de pas 1 fa presencia la gelosia de fusta que acompanya l’espectador durant tot el recorregut. Aquest indret conté un pas estret, on es passa sota una llinda de pedra, a continuació trobem la presència d’iconografia religiosa mitjançant una imatge de la Mare de Déu dels Dolors (imatge actualment en restauració i que s’incorporarà a la exposició un cop finalitzi el procés).

Es fa entrada a l’espai 1 a través d’una gelosia transversal que fa la funció de porta del convent, sent una abstracció dels antics torns o finestres tamisades des d’on les germanes es comunicaven amb l’exterior.

La sala en general es presenta diàfana articulada a partir d’una taula central que fa la funció de vitrina d’objectes i alhora conté un monitor interactiu que explica els diversos convents de Puigcerdà. La distribució dels elements permet que es pugui observar des de qualsevol punt l’antiga mina d’aigua il·luminada al seu interior. En aquest punt es mostren diversos objectes i hàbits monacals. També trobem les gràfiques de gran format a partir de suports de DM vinilitzat.

L’ambientació sonora és a partir de peces de cant gregorià.

L’espai 2, el més gran en superfície, és el que explica pròpiament el convent de clausura on s’ubica el propi museu i les característiques de les monges carmelites. Aquesta sala també diàfana presenta una vitrina expositiva en forma

de taula, un entarimat amb objectes relacionats amb el dia a dia de les germanes “ora et labora” i una reproducció conceptual de les arcades del convent de Sant Domènec on s’hi suporta part de la gràfica i alguns objectes.

L’ambientació sonora és basa en les lletanies pròpies del Sant Rosari.

L’espai de pas 2 s’ubica a les antigues escales que comunicaven el convent (avui d’accés restringit). En aquest espai de caràcter interlúdic s’hi presenta un banc d’església on poder reposar i s’hi exposen antics finestrals del convent.

Unes escales condueixen a entrar a l’espai més restringit, la cripta.

A l’espai cripta, a la qual cal accedir a través de quatre esglaons, s’ha optat per conservar la disposició de nínxols original on les monges efectuaven els seus enterrament. S’ha aprofitat per fer la recreació de dos enterraments de forma conceptual, filtrats per la gelosia de fusta amb la intenció de ser un espai amb poca llum per tal de crear una atmosfera fúnebre i de reflexió i preparar el visitant per a la projecció de l’audiovisual centrat en el ritual de la mort.

Finalment cal refer el camí per tal de tornar a l’espai vestíbul on hi ha el nucli de comunicació vertical del museu.

Això confereix un major aprofundiment de la mostra ja que l’espectador pot tornar a revisar continguts i objectes.

 

AUDIOVISUAL

L'audiovisual s'estructura en tres parts diferenciades, relacionades amb els vots que prenien les monges Carmelites en entrar al convent i on es planteja un trànsit de la foscor a la llum.

  •  I. Obediència.

L'audiovisual s'inicia amb el viatge que les monges carmelites de Mataró per fundar el convent de Puigcerdà.

  • II. Pobresa

On s’explica com era el dia a dia de les monges carmelites al convent.

  • III. Castedat

Es mostra al visitant el que suposava per a les monges Carmelites la mort: un viatge cap a la llum, l'inici d'un trajecte que portarà finalment la monja al retrobament amb Déu, un retrobament amb l'espòs amb el qual es va comprometre en prendre hàbits.

Així doncs l'audiovisual fa una recapitulació dels principals trets de l'orde de les Carmelites Descalces (fundació per Santa Teresa de Jesús; vots de pobresa, obediència i castedat; vida contemplativa) així com la seva arribada a Puigcerdà el 1885, on la comunitat ocuparà justament l'edifici en què es troba el visitant. L'any 1982 les sis monges que hi quedaven es traslladen a Amposta i des d'aleshores l'edifici allotjarà el Museu Cerdà, que pren el relleu de les monges Carmelites Descalces i en fa memòria i homenatge en aquesta mateixa cripta on havien reposat les monges difuntes, evocant el record d'aquell esperit conventual.

 

IDIOMES

Els plafons informatius de tota l’exposició estan en català i contenen, cadascun d’ells, 4 codis QR: 1 que condueix a una informació en català del mateix plafó però ampliada i els altres tres codis a les versions en castellà, francès i anglès dels textos informatius.

L’audiovisual de la cripta també està subtitulat en castellà, francès i anglès i mitjançant una botonera, el visitant pot seleccionar l’idioma en el que vol llegir els subtítols. L’àudio de l’audiovisual està en català.

INFORMACIÓ ADDICIONAL:

 

ELS CONVENTS MEDIEVALS DE PUIGCERDÀ

El primer dels ordes religiosos mendicants en arribar al Podium ceretani fou, vers 1288, el dels dominics o predicadors, emparats sota la protecció del rei Jaume II de Mallorca.

Sent els més afavorits per Puigcerdà i Cerdanya, iniciaren la construcció del convent de Sant Domènec a partir de 1290 i finalitzà vers el 1310.

Ubicat a l’actual Passeig del 10 d’Abril, el conjunt constava aleshores d’església, part conventual i claustre, així com d’hort, pou, cementiri, etc. al seu entorn. El seu primer prior fou fra Bernat Guillem. Segons un autor del s. XVII, el temple hauria acollit quatre importants relíquies: el cap de sant Jaume El Menor –amb un forat al front que li haurien fet quan predicava–; el del rei i sant Enric de França; la tovallola en què fou embolicat el cap de sant Joan Baptista, que era de seda, de quinze pams de llarg i quatre d’ample, completament tacada de sang; i una cama de santa Úrsula, de genoll en avall i amb força carn.

El temple segueix els cànons de les construccions mendicants; l’església, de dimensions notables malgrat haver estat retallada, és de nau única amb capelles laterals allotjades entre els contraforts i cobertes amb voltes de creueria on les claus contenen motius heràldics. La coberta a doble vessant, reformada en el s. XX, se sosté sobre arcs de diafragma apuntats, que corresponen a una reforma del s. XV –probablement feta a redós del terratrèmol de 1428–. En aquest convent era on se solien celebrar les reunions o assemblees generals de la població per tal de tractar temes diversos; així, sabem que el 1345, sota l’autoritat d’Arnald de Saga, veguer de Cerdanya i batlle de Puigcerdà, es congregaren en ella 1.265 homes.

La portalada, del s. XV, està construïda amb “marbre d’Isòvol” (calcària griotte vermella); al timpà, decorat amb escuts esculpits, s’obra una porta ogival de tres arquivoltes en degradació que descansen en capitells esculpits amb motius florals, personatges i escuts. A banda i banda del portal hi ha dues arquivoltes de doble arc, de mig punt i en ogiva, esculpides a la pedra, on l’arc superior, el d’ogiva, es remarca amb una decoració en forma de fulles i amb curiosos blasons potser relacionats amb personatges rellevants que escolliren sepultura en el convent. Els escuts, nombrosos i repartits per arreu, s’agrupen en sis tipus: un puig amb faixat ondulat de vuit peces coronat per un floronat amb cinc pètals; quatre pals verticals ondulats, d’argent; un cérvol passant; bandes de ziga-zagues; tres pals verticals; bandes entades i una estrella de vuit puntes sobre gules. Aquest tipus d’escut és força repetit en el timpà, a més d’estar policromat. Així mateix, es repeteix a l’interior, a la volta cega del baptisteri. Com curiositat, significar-ne l’existència d’un cargol fòssil situat a la dreta de la portalada.

Centrada en el timpà hi ha una rosassa esculpida i just al damunt una inscripció amb lletra gòtica i al llarg de la base, una renglera d’arcades trifoliades simulades. Els extrems laterals de l’estructura estan decorats per una sanefa floral. Al costat d’aquesta portada, a l’esquerra, trobem una de les arquivoltes recuperades de la portalada de l’església de Santa Maria que donava enfront del carrer Major. Datada del s. XIV, conté un arc apuntat i capitells amb motius antropomorfs.

Dins del temple, en una capella lateral, entrant a l’esquerra, hom pot contemplar unes pintures al fresc, fetes per unes mans expertes, les quals van ser inicialment datades al 1362, però situades ara entre 1340 i 1355, i de les quals se’n conserven fragments de tres grans composicions que cobrien la tercera capella del costat de l’Evangeli. L’autoria de les pintures s’imputà inicialment a Guillem de Manresa, artista segurament oriünd de Lleida que s’hauria establert a Puigcerdà, però avui aquesta hipòtesi resulta incerta. L’estil ha estat definit com a protogòtic o gòtic lineal d’influència francesa.

La primera d’elles, que recull gairebé exclusivament la part inferior d’una gran composició, està dedicada a la vida de Sant Pere Màrtir. En destaca la rica gamma cromàtica dels edificis, amb arquitectura semblant a la de les pintures gòtiques italianes, així com el seguit d’històries de la vida del sant: la predicació als heretges, la prèdica miraculosa, l’expulsió dels dimonis...

La segona composició és un arbre de la Creu o de Sant Bonaventura. Senzilla en termes generals, resulta complicadíssima pels detalls i les nombroses i denses inscripcions. La creu damunt d’un fullatge espès que ocupa la totalitat del fons recorda un tapís, on s’hi superposa la creu amb Crist mort i el cap inclinat a la dreta. Del tronc central arrenquen sis llargues fileres en cada costat, perfectament simètriques, que són portadores de textos blancs sobre fons vermell. Sota el Crist hom pot observar la figura de la Verge –defallida i atesa per distintes dones, i les d’Isaïes i Sant Joan, entre d’altres.

El tercer bloc, de precària conservació, podria ser una còpia d’un teixit oriental –àrab o persa; es tracta d’una composició decorativa amb cercles i lleons alats, rampants i oposats d’esquerra tot girant el cap per enfrontar-los.

D’aquest convent prové una lauda sepulcral conservada al MNAC, pertanyent a Ramon d’Urtx, baró de Mataplana, mort el 1297, personatge que probablement donà suport a la construcció del convent. El cavaller jacent té les mans juntes i està vestit amb armadura i té una espasa; a mes, és voltat de monjos i clergues, i d’una inscripció i escuts heràldics. També, d’aquí semblen provenir diverses taules gòtiques, per bé que alguns autors les relacionin amb la també vilatana capella de la Mare de Déu de Gràcia. Dues d’elles són les de l’Anunciació (de vers 1490) i la de sant Jeroni Penitent, composicions on s’atenyen uns resultats sorprenents els quals, malgrat ser el resultat de receptes empíriques d’arrel flamenca –amb un minuciós tractament de totes les parts–, mostren un coneixement del sistema de construcció perspectiu formulat a la Itàlia quatrecentista, on a més és present un incipient naturalisme i un “ambient” del paisatge. Ambdues s’atribueixen a un pintor anònim, el Mestre de la Seu d’Urgell, que forma part de l’epíleg del gòtic català. Probablement d’origen francès, el seu llenguatge incorpora elements pseudorenaixentistes, que prefiguren l’aparició d’una nova cultura figurativa a Catalunya, a partir del primer terç del s. XVI. Hom l’ha mirat d’identificar amb Roderic Valdevells i Roderic de Bielsa –que podrien ser un de sol– i també s’han assenyalat estretes relacions entre la seva obra i la del Mestre de Canapost i el Mestre de la Llotja de Mar de Perpinyà, sense poder demostrar que tots ells fossin la mateixa persona. Els altres exemples puigcerdanencs són la notabilíssima taula de sant Joan Baptista i sant Esteve –atribuïda a Joan Antigó i Honorat Borrassà, per bé que sembla obra d’una sola mà– i la de sant Joan Evangelista (de mitjan s. XV). Totes aquestes obres es conserven avui al MNAC.

A l’edifici conventual encara s’hi conserva la galeria oest del claustre. Datada la seva remodelació de 1601, vingué a substituir l’original gòtica. És en aquest edifici on s’ubica l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, que custodia un ric fons medieval, el qual arrenca amb un pergamí del 1027 referent a un judici entre el terme d’Age (aleshores propietat del monestir de Ripoll) i els veïns de Pallerols, i on l’abat Oliba fa de jutge. És de significar la documentació del consolat puigcerdanenc, així com la notarial medieval, de la que es conserven més de 800 volums.

Una altra important comunitat religiosa que s’establí a partir de 1320 fou la dels franciscans; mitjançant la cessió reial d’un terreny a canvi d’un cens, construïren el convent de Sant Francesc tot just al damunt d’un sector de la Vilanova o call jueu; els fonaments de l’església conventual tallaven l’entramat urbanístic d’aquell barri, tal i com ho mostraren les recents excavacions arqueològiques. L’església s’obrí al culte el 1333 i el convent, de grans dimensions, perdurà habitat fins a la desamortització de 1835, havent-lo ocupat al s. XVI els agustins, d’on prengué el nom de Sant Agustí. Malmès, seria enderrocat al s. XIX, tot al·legant l’ajuntament motius defensius.

Fomentat pels franciscans i situat dessota del consolat (actual ajuntament), es fundà el convent de Santa Clara, vers el 1351. No sense penúries, hauria de perdurar fins a la desamortització del s. XIX; avui, el topònim de Raval de les Monges recorda la seva existència pretèrita. Una pintura de 1840 encara deixava entreveure els arcs diafragmàtics de la nau de l’església gòtica, així com també el seu claustre, ambdós ja en ruïnes.

L’església de Sant Bartomeu, més petita i avui desapareguda, el 1299 pertanyia al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Per una concòrdia amb el bisbe d’Urgell, amb intervenció de Ramon de Penyafort, aquella va passar a mans del bisbat. I poc després també es documenta un monestir depenent de l’ordre del Temple. Si bé no se sap qui va canonitzar fra Guillem Durand, únic sant del Temple, que va socórrer a molts càtars de la Inquisició i dels croats, es diu que el seu cos es trobava en un lloc preeminent d’aquest temple de puigcerdanenc.

 

EL CONVENT DE LE CARMELITES DE CLAUSURA

El convent de les Carmelites descalces o de clausura, reformades de Santa Teresa de Jesús, fou aixecat entre els anys 1885 i 1897. Les obres de les dependències conventuals van durar cinc anys (1880-1885), mentre que les de l’església es van iniciar per l’agost de 1890 i l’any 1919 s’amplià el conjunt amb la compra de l’hort de baix. El pagament de l’obra cal atribuir-lo, bàsicament, a la Sra. Francisca Gambús, d’Age, mare d’una de les cinc primeres religioses (Bonaventura dels Dolors Morer). El 4 de desembre de 1897 tot plegat es dedicà al Sagrat Cor.

El nombre de monges anà canviant amb el temps, tot oscil·lant entre les cinc inicials i més de vint en els moments àlgids. Alguns dels càrrecs existents foren el de presidenta, sotspriora, mestra de novícies, sagristana i responsable de la infermeria i del torn.

La comunitat fou molt estimada a la Vila i sovint la gent els duia peces per cosir, les quals recollien i cobraven a través del torn per tal de no ser vistes amb motiu de la seva clausura. El 1982, per raó d’una manca de la necessària tranquil·litat i atesa la grandiositat del lloc per a una comunitat aleshores molt reduïda, desallotjaren el convent.

Actualment, en resten l'església, ara destinada a sala de convencions, i part de les dependències conventuals que conformaven el claustre, convertides en sales d’exposicions temporals, àrees de tallers i sales d’exposició permanent del museu.


PUIGCERDÀ, CRÒNICA D'UNA VILA

En aquests moments està en fase final de museització.

Aquesta sala està dedicada monogràficament a Puigcerdà i  es centrarà en la evolució històrica de la vila des dels seus orígens fins a l’actualitat.

La sala vol:

- Donar a conèixer l’entorn natural i cultural de Puigcerdà.
- Interpretar la seva trajectòria històrica.
- Potenciar les peculiaritats i els elements d’identitat.
- Fomentar el respecte pel seu patrimoni natural i cultural.
- Reflexionar sobre l’actual model i el futur de Puigcerdà: “conèixer el passat,
comprendre el present, mirar cap al futur”.

Els continguts estan dividids en tres subespais temàtics:


“PodiumCeretanum”
a) Els orígens:
1. Indicis de romans al puig (s. I-III dC): materials i notícies
2. Les parròquies medievals d’Age, Pallerols, Vilallobent i Ventajola (s. IX-XI)
3. El pla de Rigolisa i el monestir de Sant Miquel de Cuixà (s. IX-XI)


b) El Puigcerdà medieval:
4. El naixement d’una nova vila i la capitalitat del territori (s. XI-XII)
4.1 El castell (s. XI)
4.2 La vila “vella” (s. XII-XIII)
5. El Podiumceretanum, ciutat cabdal al nord de Catalunya (s. XIII)
5.1 Mercat i fires, comerciants i artesans
5.2 L’arribada de la comunitat jueva
5.3 L’arribada de les comunitats religioses mendicants
6. El naixement de la vilanova i els barris perifèrics (s. XIII-XIV)
6.1 El call jueu
6.2 Els nous barris i la nova muralla
7. La crisi socioeconòmica i urbanística del s. XV.
7.1 La Pesta Negra
7.2 Els terratrèmols (1427-1428…)


 “Meytat d’Espanya, Meytat de França”
1. Primera encunyació de moneda a Puigcerdà (1514), amb continuïtat intermitent (anys 1576, 1641...). 1578 Els agustinians ocupen l’antic convent franciscà.


2. Dues grans obres escrites sobre el Puigcerdà i la Cerdanya del moment 1584 El notari Joan Onofre d’Ortodó comença a redactar el “Dietarium villae Podii Ceritani o Libre de les sermonies y coses memorabbles de la fidelissima vila de Puigcerdà”. 1603 Joan Trigall escriu la “Descriptión de Cerdaña y Puigcerdán”, que podem considerar la primera “guia” de Cerdanya i Puigcerdà conservada.


3. Guerra dels Segadors (1640). Instal·lació d’una guarnició francesa a la població durant la 1a. revolta 1642 Construcció del pou de neu o del glaç, avui soterrat. 1652 Alçament vilatà, durament reprimit pel primer duc de Noailles.


4. Signatura del Tractat dels Pirineus entre les monarquies d’Espanya i França. La Cerdanya dividida. Puigcerdà resta del costat espanyol. (1659-1660).


5. Puigcerdà és presa novament pels francesos (1678).
. El governador de Montlluís mana tallar l’aigua de la sèquia de Puigcerdà, fet que s’allargarà fins a deu anys després.
. Vot de celebrar processó i festa per la Verge de la Sagristia, que passà a ser la patrona de la Vila.
1707-1714 Construcció del “Fort Adrien”, fortificació francesa anomenada així en honor d’Adrien Maurice (1678–1766), tercer duc de Noailles, qui dirigí la segona ocupació francesa.


6. A partir dels decrets de Nova Planta (1714), el Principat passa a ser una única província dividida en dotze corregiments i un districte (la Val d’Aran) –model d’administració castellà–. Puigcerdà fou la capital d’un d’ells fins al 1812. 1728 Instal·lació de l’Escola Pia, que perduraria fins al 1972.


 “Dues Guerres Civils i una Burgesia Estival”
1. La Cerdanya sota l’administració francesa napoleònica (1812-1814). Creació del Departament del Segre, amb capital a Puigcerdà i fortificació de la vila.


2. Divisió provincial espanyola. La Cerdanya resta dividida entre Girona i Lleida.


3. 1835-1840 Desamortització dels convents, exclaustració dels frares i germanes, i reutilització de l’espai ocupat per aquells.


4. 1837 Primer setge carlí, que resultà infructuós. Puigcerdà rep el títol d’Heroica. 1861 Creació del cos de Bombers de Puigcerdà, un dels més antics dels Països Catalans.


5. Tercera guerra carlista. Puigcerdà surt invicta.1875 Aparició del primer exemplar de premsa escrita pròpiament dita: el setmanari El Puigcerdanés.

  • 1870-1880 Inici del turisme estival burgés.
  • 1867-1879 Construcció de la Casa Fabra, primera gran vivenda moderna construïda a la rodalia de l’estany i inici d’algunes altres vil•les.
  • 1879 Fundació de l’Associació Casino Ceretà i posterior aixecament de l’actual edifici i seu de la mateixa. Ninots.
  • 1882 Instal·lació del telègraf / Creació de la companyia La Ceretana, societat de transports en diligència entre Ripoll i Puigcerdà.
  • 1886 Comença la Fiesta Nocturna a la Veneciana, precursora de l’actual Festa de l’Estany. 1889 1893.
  • 1889 El Govern estatal atorga el permís per derruir als vilatans les muralles de la població.
  • 1893 Inauguració del Círcol Agrícola Mercantil, que tindria la seu al “Casino de baix”. Isidrets.
  • 1895 Arribada de l’electricitat a la Vila. S’inicien les obres de la central elèctrica del Cúcuru.
  • 1913 i 1924 Visites reials, primer de la infanta Isabel i posteriorment, d’Alfons XIII. 
  • 1914–1925: La Mancomunitat de Catalunya va concentrar les funcions de les diputacions provincials.
  • 1922 Arribada del primer tren a Puigcerdà.
  • 1928 Aterra a Puigcerdà el primer avió que arribava a Cerdanya.
  • 1929 Inauguració de la línia de tren de Puigcerdà a Acs-dels-Termes.
  • 1936–1939: Catalunya va estar organitzada per la Generalitat en comarques i regions. Puigcerdà, capital de la comarca de la Cerdanya.
  • 1936-1939 Guerra Civil espanyola.
  • 1936 Desmunt de l’església parroquial de Santa Maria, bàsicament amb fins d’eixamplament urbanístic.
  • Antonio Martín, “el Cojo de Málaga”, cap de la CNT a Cerdanya, es fa amb el poder absolut a la contrada. Confiscacions de béns i assassinats en massa.
  • 1937 Es posava circulació paper moneda i moneda de la cooperativa durant la Guerra Civil espanyola.
  • 1938 Un incendi fortuït crema bona part de l’edifici gòtic de l’Ajuntament.
  • 1939 Entrada de les tropes franquistes.
  • 1946 L’església de l’antic convent de Sant Domènec passa a ser la parroquial puigcerdanenca, en substituir la de Santa Maria, enderrocada.
  • 1952 Inici de l’emissió de Radio Puigcerdá, la Voz de la Cerdaña.
  • 1955 Inauguració del nou edifici de l’Ajuntament, després de la seva restauració posterior a l’incendi del 1938.
  • 1956 Primer partit d’hoquei sobre gel jugat a Puigcerdà, que seria el primer nucli urbà en donar-li continuïtat a aquest esport.
  • 1960 Creació de la Cooperativa Agropecuària de la Cerdanya.
  • 1969 Age i Vilallobent, que formaven part d’un antic municipi, s’incorporen al de Puigcerdà com a nuclis agregats.
  • 1972 Es posa en marxa l’Institut d’Ensenyament Secundari Pere Borrell, que en certa alguna manera vindria a substituir l’Escola Pia.
  • 1974-1984 Moment àlgid de l’associacionisme puigcerdanenc i cerdà, amb la creació d’Amics de Cerdanya, el Grup de Recerques Ceretanes (futur Institut d’Estudis Ceretans, el Club de Radioaficionats, etcètera.) i la celebració de diverses manifestacions culturals.
  • 1986 El Club Gel Puigcerdà es convertia en el primer equip català que guanyava la lliga estatal. Després vindrien diversos doblets –lliga i copa–
  • 1989, 1991 Sengles inauguracions de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya (aleshores Arxiu Històric Comarcal) i de la Biblioteca Comtat de Cerdanya.
  • 1991 Remodelatge de l’estany i del parc Schierbeck –nou projecte, plantació de noves espècies, senyalització– i arranjament de la sèquia.
  • 1992 Descobriment arqueològic de cases del s. XIII–XIV al subsòl de l’estany, en aprofitar el seu buidatge.
  • 2000 Exhumació d’algunes restes corresponents al Fort Adrià del s. XVIII i altres d’èpoques anteriors.
  • 2008 Rehabilitació d’una petita part del call jueu excavat.
  • 2014 Inauguració de l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya.