Història i projectes del Museu

L'antic convent de clausura

El convent de les Carmelites descalces o de clausura, reformades de Santa Teresa de Jesús, fou aixecat entre els anys 1885 i 1897. Les obres de les dependències conventuals van durar cinc anys (1880-1885), mentre que les de l’església es van iniciar per l’agost de 1890 i l’any 1919 s’amplià el conjunt amb la compra de l’hort de baix. El pagament de l’obra cal atribuir-lo, bàsicament, a la Sra. Francisca Gambús, d’Age, mare d’una de les cinc primeres religioses (Bonaventura dels Dolors Morer). El 4 de desembre de 1897 tot plegat es dedicà al Sagrat Cor. 

El nombre de monges anà canviant amb el temps, tot oscil·lant entre les cinc inicials i més de vint en els moments àlgids. Alguns dels càrrecs existents foren el de presidenta, sotspriora, mestra de novícies, sagristana i responsable de la infermeria i del torn. 

La comunitat fou molt estimada a la Vila i sovint la gent els duia peces per cosir, les quals recollien i cobraven a través del torn per tal de no ser vistes amb motiu de la seva clausura. El 1982, per raó d’una manca de la necessària tranquil·litat i atesa la grandiositat del lloc per a una comunitat aleshores molt reduïda, desallotjaren el convent.

Actualment, en resten l'església, ara destinada a sala de convencions, i part de les dependències conventuals que conformaven el claustre, convertides en sales d’exposicions, àrees de tallers i futur museu (sales d’exposició permanent).

Història del projecte

La primera notícia relacionada amb la idea de crear un museu d’àmbit comarcal a Puigcerdà es remunta als anys 30 del s. XX, però no fou fins mitjans dels 70 que aquesta prengué una certa força de la mà del Grup de Recerques Ceretanes –actual Institut d' Estudis Ceretans. Des d’aleshores, s’han succeït diferents projectes arquitectònics i museològics (els primers, elaborats i tutelats per Cid i Tarragó, de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona (1987), i per O. Mercadal i S. Aliaga (1989), a la UB, respectivament).

Amb el temps la concepció de museu anà canviant tant pel que fa a l’espai que havia d’ocupar com a la presentació dels objectes i temàtiques, i als objectius a assolir. Lògicament, aquesta ha derivat vers una didàctica major del Patrimoni, una funció social diversificada, un aprofitament dels recursos tècnics actuals i un millor equipament en tots els sentits. L’Ajuntament de Puigcerdà adquirí en els anys 80 l’antic convent de les Carmelites de Clausura o del Sagrat Cor i decidí que aquest es convertís en la seu definitiva del Museu.

Les col.leccions

La formació de les col·leccions és diversa: així, el fons de medi natural és compost de materials bàsicament procedents de donacions particulars –com els fòssils vegetals i restes d' Equus de Sanavastre, els animals naturalitzats (mamífers i ocells), les col·leccions de minerals i fòssils–, però també d’institucions o entitats com l’Arxiu Comarcal – fòssils d'origen animal (moluscs, coralls…)– o la Universitat de Barcelona – els miocènics d' origen vegetal–.

Les col·leccions d’arqueologia i història s’han format mitjançant les donacions particulars i la compra, així com també a partir de les prospeccions i excavacions arqueològiques (en general, en dipòsit). El conjunt de materials –de caire ceràmic, lític, ossi i metàl·lic– es situa, cronològicament, entre el paleolític i l’edat moderna. En destaquen els objectes relacionats amb el campament paleolític de Montlleó (Prats), les coves d’ Olopte, l’hàbitat prehistòric de Dorres, el jaciment romà de Prats i el call jueu de Puigcerdà, així com la col·lecció numismàtica –entre altres, la col·lecció de Maties Delcor i les monedes encunyades a la Vila en els s. XVI i XVII. 

En relació a l’apartat etnològic, el gruix està format per donacions de particulars i adquisicions referents a guarniments de cavall, estris agrícoles, eines d' oficis (escloper, ferrer, sabater, pastor...), mitjans de transport de persones i mercaderies, ceràmica popular, objectes domèstics, i diversos presents o recordatoris fets al municipi per part de grups, associacions o entitats diversos.        

Pel que fa al fons d’art, s’ha anat formant, sobretot, mitjançant la donació d’obres pictòriques i escultòriques dels autors que han anat exposant a la Vila en els darrers decennis, així com les guanyadores del concurs de pintura ràpida que organitza el Taller d’Arts Municipal. Algunes atres, com les del pintor local del s. XIX, Pere Borrell, ja eren propietat de l’Ajuntament, o bé han estat adquirides o donades al Museu en els darrers anys. Així, hom gaudeix de tres grans olis del pintor Juli Borrell relacionades amb la Vila, dues per haver estat exposades a l’Escola Pia i la tercera propietat de la família Simón Carrasco, vinculada a la colònia tèxtil Salvador al barri de Semperí.

L'actualitat

Gestionat por un patronat i en dependència de l’Ajuntament de Puigcerdà, el centre presenta un plantejament comarcal en el sentit d’una Cerdanya unitària. En procés final de rehabilitació l’edifici, el projecte museològic té com a objectiu explicar la realitat cerdana a partir d’un enfocament temàtic plural i centralitzat en un espai tripartit dedicat, sobretot, al medi natural, la història i l’etnologia de la regió.

La intenció es posar de relleu la especificitat de la Cerdanya com a plana d’alta muntanya particular i de lloc de pas privilegiat. D’altra banda, es vol remarcar el seu caràcter pioner en esdeveniments tan diversos com la introducció d’una innovadora tecnologia agroramadera a inicis de segle XX, el naixement de l’esquí i l’hoquei sobre gel o la implantació de modernes infraestructures de comunicació d’abast europeu.Igualment, es destaca el seu caràcter fronterer, originat a partir de la fragmentació arbitrària d’una unitat territorial natural, per part de dos estats, en funció de la qual s’establí una divisió poc visible, però progressivament segregacionista; refermada aquesta per la divisió provincial espanyola.  

En aquest sentit, el museu ha establert uns eixos de col·laboració per portar a terme exposicions, congressos, cursets i tallers, jornades de sensibilització, recerca i publicacions conjuntament amb altres entitats implicades en la salvaguarda i la difusió del patrimoni. A nivell comarcal i en els seus diversos vessants –documental, natural, arqueològic, arquitectònic…– podem citarl’ Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà, l’ Institut d’Estudis Ceretans, el Parc Natural Cadí-Moixeró,la Réserve Naturelle de la Vallée d’Eine, el Musée de Cerdagne, el Dipòsit Arqueològic de Sallagosao el Grup de Recerca de Cerdanya, entre altres.

El projecte museogràfic

El projecte museològic/museogràfic definitiu ha estat elaborat pel director del centre conjuntament amb l’empresa Emblemma/Kultura i es lliurà l’any 2007; resta a l’espera per ser desenvolupat i poder presentar al públic l’exposició permanent.

El projecte s’ha concebit com a quelcom de territorial, pensat per explicar l’evolució de la Cerdanya com un tot a través dels temps i del seu esdevenidor –fortament condicionat per la seva condició transfronterera– per tal de cobrir un buit encara existent avui en dia. S’ha cercat una complementarietat amb el projecte del Musée de Cerdagne (Ste. Léocadie/Santa Llocaia), interrelacionant-los mitjançant el programa europeu Interreg, amb la finalitat de coordinar les accions en el patrimoni cerdà i establir una cooperació, complementària, en la seva protecció, investigació i difusió conjuntament amb altres entitats o institucions cerdanes com el Groupe de Recherches Archéologiques et Historiques de Cerdagne, l’Intitut d’Estudis Ceretans i l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya.

El museu de Cerdagne es proposa oferir una visió de la frontera així com un punt de vista més monogràfic i intimista de las manifestacions sorgides de la relació home–medi, a l’igual que succeiria, en part, amb la Col·lecció-Museu de Das, el Museu de l’Esclop (Meranges), el Museu del Bosc a Bellver de Cerdanya o el Parc dels Búnkers de Martinet, entre altres, els quals podrien actuar com a complement a la macroexposició del centre comarcal de Puigcerdà.

La rehabilitació arquitectònica

La rehabilitació arquitectònica ha cercat ser molt respectuosa amb l’edifici històric, catalogat a nivell local. L’obra, iniciada el 1993 ha passat per diverses etapes, les quals malgrat gaudir de diversos ajuts relacionats amb plans i programes de caire autonòmic i europeu (PUOSC, FEDER, Interreg), s’han vist ralentides en diverses ocasions per diferents motius. Ara, però, les obres de rehabilitació de l’edifici es troben a la fi de la seva darrera fase.

Inicialment, es tirà a terra una de les galeries que conformaven el perímetre del claustre, pel seu mal estat i confecció, fet que també obrí el convent vers l’exterior i alhora potencià l’observació del paisatge circumdant. El primer en refer-se fou l’antiga església del convent, ara reconvertida en sala de convencions; posteriorment s’habilità l’espai destinat a administració i alguns dels espais emprats ara per a exposició temporal. Un element rellevant pel que fa a la seva restauració fou el vitrall, ja que ho fou per complet, tot mirant de conservar els elements originals del mateix. En darrer terme s’han rehabilitat els quatre pisos corresponents a la segona galeria. La coberta de l’administració (on era abans la casa dels guardes) també va haver de ser reconstruïda, tot substituint el sostre pla del projecte inicial per un llosat a quatre vessants.