La llegenda de la Vella de l'Estany

La nostra història comença fa molts i molts anys, quan les criatures màgiques encara habitaven els boscos, rius, i llacs del Pirineu.

Conta la llegenda que el Lanós, el llac més gran de la vessant nord del Pirineu, estava habitat per misterioses dones d’aigua, les fades més belles que us pugueu imaginar. La seva reina, la més poderosa de totes elles, sortia cada nit de les aigües del llac acompanyada del seu seguici per a contemplar els seus dominis.

En nits de lluna plena tots els sons màgics del bosc cridaven les dones d’aigua, i allà celebraven grans festes amb danses i cants d’harmonioses melodies.

Atret per aquella música encisadora, el príncep dels Aires, vingut d’un regne llunyà va arribar a la vora del llac i, amagant-se entre els arbres del bosc, va observar encuriosit totes aquelles criatures que dansaven a la llum de la lluna. De sobte, la seva mirada va quedar atrapada per una d’aquelles dones d’aigua que, coronada amb una diadema de flors, ballava al mig de l’escena.

Ella, que era la filla de la poderosa reina, s’adonà de la presència del jove, la primera criatura humana que ells seus ulls contemplaven, i en mirar-lo entre els dos va sorgir la flama de l’amor, com si una força invisible els hagués unit per sempre.

Una il·lusió nova i excitant omplia els seus cors, però els prínceps no sabien que la reina mai consentiria aquell amor.

Quan la reina va descobrir l’enamorament de la jove parella, presa per la ira en veure la seva filla amb un humà, va ordenar al seu seguici de dones d’aigua capturar el príncep i fer-lo desaparèixer per sempre a les profundes aigües del llac.

La princesa, amb els ulls negats d’aigua, va suplicar a la seva mare que li perdonés la vida. La reina, commoguda per les llàgrimes de la seva filla, va perdonar la vida del príncep, però com a càstig a la jove parella per la seva gosadia, els va dir:

- A tu, filla meva, t’amagaré en el fons d’un dels llacs d’aquesta vall; viuràs en un bell palau del que no podràs sortir fins que un amor sincer obri les seves portes. I tu, jove príncep, no podràs tornar a aquestes terres i vagaràs pel món durant cent llunes. Si passat aquest temps encara l’estimes, el veritable amor et portarà fins a ella, i jo mateixa beneiré la vostra unió”.

La reina va alçar els seus braços, un encanteri d’aigua va brotar del llac i va fer desaparèixer la parella cap el seu destí.

Durant cent llunes els joves prínceps van viure separats el seu amor que no defallia...

...però, tal com conten les velles històries de les fades del bosc, per més gran que sigui la distància, si en les nits de lluna plena dues persones la contemplen en el mateix instant, els seus cors s’ajuntaran...

Passades les cent llunes, el príncep va tornar a la vall decidit a trobar la princesa, doncs el seu amor s’havia fet més i més gran durant la forçada separació ordenada per la Reina de les aigües. Però, per on començar? El cel blau d’aquella bonica vall s’emmirallava en molts llacs que esquitxaven arreu pobles i muntanyes.

Com si un fil invisible l’estirés, els seus peus es van dirigir cap al poble que s’enfilava damunt d’un turó; recorrent la Vila en busca de la seva estimada, es va trobar al carrer dels Ferrers amb una dona d’avançada edat, amb silueta corbada i vestida amb caputxó i gipó.

- Digues, jove, què t’ha portat a la nostra Vila? - li va demanar amb dolça veu.

El príncep li va explicar la seva dissortada història mentre la velleta l’escoltava atentament.

- Jo sé on la podries trobar -li digué- si el seu palau es aquí, la teva princesa estimada estarà al paratge més bonic que puguis imaginar, submergida a les aigües de l’estany de Puigcerdà.

- Però com podré arribar fins el fons de les seves fosques aigües? -preguntà el príncep.

- No hi podràs entrar -li respongué- hauràs d’esperar la propera lluna plena, quan les dones d’aigua tornaran al bell mig del bosc, com aquella nit ja tan llunyana, quan vas veure la teva estimada per primera vegada.

Emocionat, el príncep va esperar amb impaciència, fins que una gran lluna plena il·luminà el cel de la nit, i els cants de les dones d’aigua van fer dansar les fulles dels arbres del bosc.

La felicitat dels prínceps enamorats va ser plena quan la reina, complint la seva promesa, va beneir aquella unió.

La princesa, agraïda perquè la velleta dels carrer dels Ferrers els havia ajudat a retrobar-se, i sabent que no hi havia ningú que estimés tant Puigcerdà com ella, va regalar-li el seu palau submergit a l’estany, alhora que li va concedir la vida eterna i el privilegi de, a finals del vuitè mes de cada any, sortir d’aquestes aigües

La princesa de les Aigües i el príncep dels Aires van tenir una llarga vida plena de felicitat, i mai, mai van oblidar aquella dona dels carrer dels Ferrers que havia fet possible la seva unió. I així fou com des de d’aquell màgic dia, la Vella de l’Estany ens visita un cop l’any, quan, ajudada per les dones d’aigua del Lanós, emergeix del seu palau del fons del llac de Puigcerdà per retrobar-se amb els seus veïns i celebrar amb tots ells el triomf de l’amor i de la vida.

Adaptació de la llegenda  a càrrec de la Inestable Ceretana de Teatre de Puigcerdà i l'Associació Cerdanya Musical.