La fundació
S'ha mantingut la teoria que Puigcerdà va ser fundada el 1177, a partir del document on el monarca cedia els terrenys per a la construcció de l'església. En aquest document, però, resta ben clar que es parla ja d'una vila. Per tant, sembla obvi que la data de fundació hauria de situar-se abans, sobretot si es té en compte que hi ha materials i notícies molt anteriors i que el 1094 es documenta el castell de "Mont Cerdà" en el testament del comte de Cerdanya Guillem Ramon, en el qual el llegà al seu fill Guillem Jordà. Atès que es parla de castell, és de pensar que es tractava d'una fortificació important, dins la qual o a l’entorn de la qual aniria creixent la nova població.
L'indret, situat en un lloc estratègic i suficientment ampli com per bastir-hi una població gran i forta, degué ser el motiu pel qual el monarca Alfons I el Cast decidí habilitar-la com el nou nucli fort de la frontera en detriment d'altres indrets fortificats.
Per aconseguir-ho se li concedí la capitalitat, així com nombrosos privilegis que anaren directament destinats a poblar-la i a enfortir-la fins a convertir-se, a mitjan segle XIV, en la cinquena o sisena població del Principat pel nombre d'habitants. A més, li foren adscrites les seus administratives tant laiques com eclesiàstiques.
El creixement
Gràcies al notable volum de privilegis,la Vila no només aniria estructurant un govern propi, sinó que també s'afavoriren tots els altres elements bàsics per al creixement. Així, hom troba conces-sions reials de caràcter social, econòmic i també, entre d'altres, de caràcter militar i defensiu, a fi de garantir la seguretat dels habitants i d'assegurar les necessitats militars.En aquest marc de protecció, la nova població va assolir un ràpid creixement demogràfic i comercial. Arribà a convertir-se en un nucli bàsic en la xarxa poblacional, comercial i defensiva de l'interior, complementari al de la costa, i assolí un important paper en la concentració dels productes i de la seva redistribució. Així, Puigcerdà, cap a la fi del segle XIII, representa, en part i per al Pirineu occidental català, el mateix que Perpinyà per al litoral. Dins d'aquest context, es va anar estructurant, ràpidament, el conjunt de la societat.
Els jueus i les ordres
En l'aspecte professional, tanmateix, s'organitzà en confraries. A més, permeté l'assentament d'una important comunitat jueva i l'establiment de distints ordes que construïren grans convents (dominics, franciscans i clarisses). Tota aquesta dinàmica va trobar, d'altra banda, el suport de la gran empenta que tingué Catalunya al llarg dels segles XIII i XIV. Empenta i entusiasme ben palesos en la ràpida recuperació del gran incendi de 1280, en el qual es va cremar gran part de la Vila,o en els de 1319,1379 i 1389.
La decadència
Aquest tarannà, com a la resta del Principat, anà a la baixa al segle XV a causa de les guerres i els brots de pesta negra, a més del gran terratrèmol sofert el 1428, que provocà una gran destrucció. Passat l'impàs d'aquest segle, la Vila va tornar a revifar-se i continuà amb la seva tradició comercial i de serveis, la qual ja no abandonaria mai més tot i els greus entrebancs.
El bandolerisme, el Tractat dels Pirineus
La seva situació estratègica, que li permet controlar dos importants passos pirinencs com el de la Perxa i el de Pimorent, i la seva preeminència en el marc d'aquesta zona foren els motius pel quals, a partir del segle XVI, es veuria obligada a ser partícip d'un continuat ambient bèl·lic. Els atacs, els setges i les escomeses per part de les tropes franceses i espanyoles, en especial les primeres, haurien de convertir-se en un fet continuat, ja que era bàsic conquerir aquest nucli per tal de controlar la contrada, de tal manera que aquesta situació perduraria fins a l'ocupació napoleònica. Dels fets amb el francès n'hauria de derivar la partició entre Espanya i França arran del Tractat dels Pirineus (1659-1660), amb l'assentament de la frontera al peu de Puigcerdà.
A més, i al llarg dels segles XVI i part del XVII, un altre element desestabilitzador va irrompre-hi amb força: el bandolerisme.En són nombroses i continuades les notícies, no només de bandositats per la contrada, sinó també d'atacs als castells. Durant aquesta època, la Vila es veuria immersa en una delicada situació econòmica derivada dels fets comentats. Les enormes despeses per mantenir el sistema defensiu, els continuats allotjaments de tropa, el manteniment d'una xarxa d'espies i la situació de desconfiança generalitzada no foren elements estabilitzadors en cap sentit.Amb tot, fou en aquests segles quan es va portar a terme l'encunyació de moneda pròpia.
La revolució francesa
En el segle XVIII, ja de recuperació,hagué de sofrir un atac greu des del punt de vista institucional, el qual va afectar tot el Principat: l'establiment de la monarquia borbònica i, amb ella, la imposició de l'administració castella na dels corregiments i la pèrdua de tota mena de privilegis i capacitat decisòria pròpia. Amb el francès encara hi hauria frecs, cosa que cul minaria amb l'ocupació napoleònica entre 1812-1814, moment en què es convertí en capital del fràgil departament del Segre, divisió administrativa imposada per Napoleó.
Vila liberal
A la resta del segle XIX, la població visqué enmig del canvi de mentalitat política i, es va trobar involucrada en la guerra civil espanyola entre liberals i carlins. En el costat liberal, veié com era assetjada pels carlins ja el 1837 sortint-ne victoriosa, com en el 1873, i 1874. Les resistències foren molt notables, fet que li va representar el reconeixement del Govern i de tot Espanya. Fou en aquest moment quan moltes ciutats espanyoles decidiren posar el nom de Puigcerdà a un dels seus carrers i el Govern el donà a un vaixell de guerra del tipus Monitor.
Fins a la guerra civil
Tot just abans d'acabar les guerres carlines ja havien fet cap a la Vila els primers barcelonins que, amb caràcter d'estiuejants, havien construït sengles quintas o cases-torre a la zona exterior del recinte emmurallat. Ells serien els pioners de l'important fenomen que es produí a partir dels anys 80 del segle XIX, moment en què Puigcerdà iniciava un nou tarannà en el seu esdevenir econòmic: el turisme. Aquesta afluència d'estiuejants fou molt notable, no tan sols pel volum de persones que feien cap a la Vila, sinó també per tractar-se d'un turisme compost, bàsicament, d'industrials, polítics i gent del món de la cultura.
En aquest marc és quan floreixen el Casino Ceretà, el Círcol Agrícola Mercantil, la Festa de l'Estany, els Jocs Florals i la premsa local, entre altres coses, tot coincidint amb l'enderrocament de les muralles i l'eixamplament de la població, sobretot vers l'estany.Enmig d'aquesta revifalla social i econòmica també es va donar la cultural, com ho prova el fet de les sovintejades visites, tertúlies, etc. de Narcís Oller,Jacint Verdaguer, M. Alart, Santiago Rusiñol, Emmanuel Brousse, Isaac Albéniz i Enric Granados, entre molts altres.
Aquesta dinàmica continuaria fins a la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. Aquesta vindria a estroncar radicalment el ritme d'una Vila que veié com s'assassinaven un important nombre de vilatans i es portava a terme un seguit de col·lectivitzacions que deixaren la població en un precari estat moral.
La postguerra
Acabat aquest període, el ritme cultural anterior desapareix i les mateixes dificultats econòmiques del país en general i la nova directriu política i cultural estronca encara més les possibles iniciatives. A poc a poc s'aniria recuperant el turisme, el qual ara ja no seria només d'estiu, sinó també d'hivern gràcies a l'esquí, alhora que, internament, Puigcerdà inicià la seva experiència en l'hoquei gel (1956), convertint-se en el nucli urbà pioner a l'Estat espanyol en aquesta pràctica esportiva.
Hauria de ser a partir d'aquestes dates quan s'aniria absorbint un gran volum d'immigració de la resta de províncies d'Espanya, en especial del sud, alhora que el turisme francès es féu cada vegada més present, almenys fins a les primeries dels anys 80.
La democràcia, la unió europea i el creixement urbanístic.
La recuperació democràtica fou un pas important per a la recuperació cultural, a la qual s'hi ha d'afegir, en distints períodes, l'econòmica, sobretot estimulada des del món constructiu en reclamar, el turisme, noves residències de vacances, sense oblidar-nos de les importants obres d'infraestructura realitzades. Avui dia Puigcerdà basa la seva riquesa en els serveis, el turisme i les indústries vinculades a la construcció mantenint la capitalitat sobre la comarca sota administració espanyola, tot agrupant el seu 50% de la població.
